No hi ha terceres persones... o si?
Empar Moliner torna a les llibreries amb deu contes hilarants sobre el món d'avui
Sí que n'hi ha, de terceres persones en l'últim llibre d'Empar Moliner. Tot i així, la periodista reconeixia en l'acte de presentació dels contes a Barcelona que havia elegit aquest títol per una raó simple però suficient: «M'encanten els clixés.» Li agraden perquè són suggeridors i oberts a tot tipus d' interpretacions i situacions, i de sobte els relacionava amb l'actualitat política –«com el cas d'en Mates... que la fiança és a càrrec de terceres persones!»– i demostrava la subtil perspicàcia que caracteritza els seus articles de premsa. Segons Moliner, molts dels personatges del llibre, en una situació o altra, podrien deixar anar aquest clixé: no hi ha terceres persones...
El llibre, que l'autora dedica a la seva filla, Ginebra, i al seu company, és un recull de peces que retraten situacions quotidianes. «El costumisme s'ha maltractat molt», es lamentava Moliner, la qual recorria a Bukowski per fer un paral·lelisme entre el mateix autor i el costumisme: «Han estat molt mal llegits.» Moliner va deixar clar que ella, que retrata la vida de la ciutat, adora aquest tipus de literatura, i que li encanten «les situacions de la vida moderna, urbana i contemporània».
Pel que fa a l'estil dels contes, Moliner ha escollit aquest cop, i a diferència dels llibres anteriors, un narrador omniscient. Si abans la periodista estava «molt amoïnada que el narrador fos fred i molt distanciat», en aquests contes ha seguit l'exemple de dos dels autors que admira «fins a l'extenuació», Dorothy Parker i John Cheever, que «no tenen cap problema a opinar des de la veu de la narració».
Moliner barreja els vins, la música, internet i les drogues, i retrata uns personatges del tot creïbles, amb una cara divertida i dramàtica alhora: maquilladores que preparen Sigmund Grossman perquè ha de sortir per televisió, periodistes que troben «imbècil portar llibreta i gravadora» o restauradors que veuen que la crisi els buida el local configuren part de l'univers de Moliner, en què la crítica és a la burrícia humana.
El llibre inclou un monòleg de teatre pensat per a una actriu, ja que segons Moliner amigues seves es lamenten de la falta de papers per a dones de la seva edat. Sobre aquest relat, que inclou cançons, Moliner va ironitzar sobre la impossibilitat de fer-lo realitat als escenaris: «No es podria fer mai, seria una pasta brutal, pagar les cançons sgae.»
L'autora, que va afirmar que precisament travessa un dels seus moments «menys amargs», va explicar que el llibre li ha quedat en general «tristot». Tal com va afegir-hi l'editor, Jaume Vallcorba, que també va assistir a l'acte de presentació del llibre, «en els seus relats no hi ha moralina, però sí una definició de degradació intel·lectual», que va atribuir a l'estat del món avui. Vallcorba va definir el llibre com «una observació fina del món quotidià», un «costumisme punyeter», propi de l'estil particular de l'autora, «escrit no amb la voluntat de ridiculitzar sinó simplement des del seu angle de visió».
