«Ki» intueix la rebel·lió interior japonesa

Ki es va estrenar al teatre kabuki de Yamaga. Hi havia expectació dels creadors per veure com rebien aquest espectacle que beu de la seva tradició però s'aparta de la seva dramatúrgia fixada a través dels segles. El mateix Tomohiko Tsujimoto temia una reacció contrària perquè, assegura, «els japonesos ens posem tensos si no entenem alguna cosa». I aquesta peça és bàsicament sensorial, uns paràmetres que potser es podrien entendre a Tòquio però que semblaven inabastables per a una població rural com la de Yamaga. Tsujimoto va encertar parcialment la predicció: els espectadors no van entendre gaire res, però, tot i així, van celebrar l'experiència gratament. Ara els artistes orientals també estan inquiets per endevinar la lectura d'un públic occidental que desconeix la seva dramatúrgia. Ki es representarà des de divendres i fins dilluns a la sala Fabià Puigserver del Lliure. Amat aclareix que és impossible reproduir la singularitat d'un teatre centenari, però pensa que també garantirà una bona connexió entre artistes i públic.

Què és Ki? És el primer so que es produeix en un teatre kabuki. Però té múltiples accepcions, depenent de la grafia (totes sonen igual): fusta, arbre, estrany, misteri, perill, esperit i, fins i tot, diable. El repte era aconseguir un punt de trobada entre les dues cultures. Per arribar-hi, apuntava ahir en una roda de premsa Frederic Amat, «primer t'has de despullar de la teva cultura». De fet, van passar tres dies de crisi, perquè els artistes japonesos no entenien unes accions que no responien a una motivació. El dilema es va tancar quan van trobar el punt de partida: «L'art neix de l'enigma», va exemplificar Amat.

Gelabert està satisfet d'un treball senzill, intuïtiu, que ha fugit de la juxtaposició (encaixar les diferents aptituds de cada creador en un mateix espai) i també dels estereotips. El treball ha permès reprendre una trajectòria, que es remunta al 1973 entre Amat i Gelabert. Per Amat, el coreògraf «sap manipular els elements de manera excepcional». El vestuari, en aquest sentit, cobra una importància vital, ja que està inspirat en els dels teatres no i kabuki.

La idea de l'espectacle neix a partir dels impactes que Amat i Gelabert van tenir en una visita de pocs dies al Japó fa uns mesos, per preparar el muntatge. «Després li vam posar el temps», diu Gelabert, encarregant al compositor Kanjuro Fujima VIII una partitura especial que partia dels instruments i els sons tradicionals. La tercera fase va ser introduir-hi el cos, la coreografia. Per això van plantejar un diàleg a tres bandes entre un ballarí contemporani, que representés el futur, la creació; un ballarí bhutto, símbol de la memòria i el passat, i el mateix Gelabert, en un paper d'esperit, fantasmagòric. Aquests tres elements van confrontant-se durant els 70 minuts de l'espectacle, fins que s'assoleix un equilibri estable. Amat també destaca un diàleg entre cos i pintures projectades que interpreta Cesc Gelabert. Per acabar, la música. Per primer cop es va incorporar sis dones a l'equip musical. Tradicionalment no hi ha espai per a les dones. Com que no van trobar músics disponibles per a aquesta aventura, van trobar l'alternativa de les dones, que, fins ara, s'han d'acontentar amb fer de professores d'aquests instruments.