Batec de teatre sincer

El teatre al carrer no es limita a l'entreteniment. Allò que es limiti a atrapar el públic i l'obligui a ser còmplice d'una coreografia fàcil pot funcionar però ja no convenç. Hi ha, avui, i s'ha pogut veure a la fira del teatre al carrer de Tàrrega, en la seva 30a edició, que va acabar ahir, una actuació que juga amb sentiments reals. Amb instants de realitat tan tangibles com la paella a què conviden els del grup El Pont Flotant. La companyia, que promet donar una segona vida molt més prolífica a l'espectacle Exercicis d'amor, serà properament a la Sala Beckett de Barcelona. Tot i que es fa difícil imaginar quins espais trobaran als baixos del carrer Alegre de Dalt per encabir-hi els ambients i les emocions, ja cal anar reservant-hi entrades. Enamoren per la franquesa, l'organicisme, i l'aire despreocupat. És un muntatge fresc, divertit i intel·ligent que, sense prohibir parlar amb el públic, estalvien cap agressió en escena als espectadors. S'hi barregen, però regalen l'opció d'escoltar i no intervenir-hi, tot i que són moltes les vegades que un hi ficaria cullerada. Pel que fa a dades, l'organització confirmava ahir l'èxit d'assistència. Es calcula que unes 16.000 persones hauran entrat en espais de pagament i incomptables en les accions de carrer.

Jordi Colominas s'acomiada de la direcció artística amb un espectacle d'inauguració, Muaré, de Voalà Project, que ha convençut la majoria d'espectadors. L'espectacularitat d'un artefacte penjat a 30 metres en el qual una dotzena d'acròbates es mouen màgicament amb una música, tot potència, en directe, dóna imatges molt aconseguides encara que se'n ressent en les transicions indispensables per anar completant l'estructura aèria. Música en directe i acrobàcia són els elements d'A tempo. L'obra, que estarà en el cartell de la Mercè de Barcelona, ja fa un any que roda. Sense una dramatúrgia que ho empantanegui, se succeeixen els números (barra fixa, roda alemanya, corda convertida ocasionalment en trapezi) amb efectivitat. L'humanitat es respira quan es disculpen de les possibles incidències tècniques (amanit amb un anglès macarrònic) i quan agraeixen la comprensió del públic després dels aplaudiments. És sincer i, tot i que accessori, dóna un plus de veritat a l'espectacle d'autenticitat que el revaloritza.

Aquest any, Tàrrega ha posat els ulls en la dramatúrgia irlandesa. Ateses les seves evolucions, es constata que hi ha una voluntat de popularitzar la dansa i fer-li una dramatúrgia, però el resultat, tot i que amb moments preciosistes, esdevé distant, fictici. I és que l'artefacte i l'exigència en una història massa pretensiosa ofeguen les bones idees. Aquesta també podria ser una definició de la proposta de Res de Res, que sí que van dominar els elements en el seu treball anterior, Setembre) amb el Circ Bover: Sine Terra. I també de l'ambiciosa Salto mortale de Teatr Strefa Ciszy, amb un moviment de sis pianos que acaben fent l'estructura d'una escala. Rodafonio aconsegueix mostrar un aparell mòbil amb tres músics rodant sobre una circumferència gegant. En aquest cas, l'aventura s'ha quedat en la peça, tot un enginy, però insuficient per transmetre res més que música. Pel que fa a la perillosa fanfàrria, hi ha peces en què es permet una reconciliació amb el sentit: un exemple és el de Jo Bithume. Tàrrega ha reprès una relació amb aquesta companyia que toca, actua, interactua amb el públic, emociona (regalant abraçades de cantants estrafolàries), que no podia tornar perquè els coincidia amb la direcció d'un festival per aquestes dates. El retorn ha estat molt reeixit. Per contra, hi ha peces que forçosament són per a racons d'intimitat: Claire Ducreux i Toni Mira han fet diana en la seva trobada artística. També es constata la curiositat de Capses, aquell joc en què un espectador mou pomes, xiulets i un Kent dirigit per una veu en off mentre els seus amics seuen davant un teatrí per escoltar un conte.

Els personatges de Kamchatka, que enguany s'han vist ocupant una casa ocupada, agraïts i acollidors, responen a un model de teatre de carrer: el treball de companyia, amb personatges estrafolaris (Werner & Consorten), gòtics (Troupe d'Ens de Nos), trets d'altres temps o latituds (Wet Picnic), inciten a una mesurada participació i busquen la sorpresa amb diversos graus d'emoció, sensibilitat i gamberrisme.

El públic d'aquesta edició, potser també per l'obertura de l'avinguda Catalunya com a espai d'actuació, ha quedat més dispersat, tot i que s'ha notat menys afluència dijous i divendres. Dissabte, com sempre, Tàrrega ja no podia engolir més riuades de gent i de cotxes aparcant en espais impossibles. El batec de tanta gent, famílies i joves amb gos petaner lligat a la cintura (amatent a la festa i no tant al teatre) han conviscut i han obligat a trobar respostes enginyoses als pares: “Aquesta olor és d'un tabac molt especial.” Tàrrega és carrer, barreja, creació per sobre de normes imposades. La llibertat comença quan el del davant s'asseu a terra. La llibertat s'acaba quan el de davant fa el desentès, no renuncia a la seva vista privilegiada i continua dret. En escena, al carrer, si l'emoció corre per les venes de l'actuació se sent un batec arítmic, impulsiu, aleatori. Teatre i vida en estat pur, generós i còmplice.