Bellesa amb arestes

Angélica Liddell mostra, generosa, un devessall d'imatges que evoquen una poesia desesperada, apocalíptica. Són metàfores visuals que, amb la contundència d'un discurs que fereix profund, esdevenen accions de crònica negra. No és el mateix dir que una es fereix per amor que agafar una fulla d'afaitar i practicar-se incisions a mans i genolls. Plorar sang es pot fer si abans algú ha punxat la vena i ha omplert una proveta. Llavors, el cant a fer plorar al ferro semblarà possible. Però no és això el que toca l'espectador, sinó la mirada dessolada, el cansament extenuant d'una fisicalitat sense reserves. L'evidència d'un discurs que convida a negar cap altra experiència d'amor per por a sortir més adolorit que en l'anterior. Tot és declivi lúcid, anorrear-se voluntàriament per desaparèixer del món. I, al final, és soledat vertiginosa. Metre uns mariachis posen música a La tequilera.

Àlex Rigola va convidar dissabte per tercer cop aquesta creadora nascuda per casualitat a Figueres (el seu pare és militar i estava destinat a aquesta plaça quan va néixer ella). La peça és l'obertura dels Radicals Lliure. I, efectivament, dissabte es va notar una forta presència de directors i creadors de nova escena (Roger Bernat. Jordi Oriol, Àlex Serrano...) i d'altres com l'argentí Claudio Tolcachir, . Les cinc hores de ritme pausat, aclaparador, sagnant van retenir la concurrència. Hi ha alguna cosa que atrapa. El feminicidi i la voluntat de negar-se la intel·ligència a base d'esforç físic té unes costures màgiques: se solden sense deixar rastre. Liddell té el regust amarg de Rodrigo García, aquella mirada al precipici, però, dalt de l'escena defensa el maltractament posant-se a primera filera. És valenta. S'exprimeix juntament amb les seves companyes de viatge. La casa de la fuerza neix de la voluntat d'aniquilar els sentiments en una sala de musculació. La humiliació per part de la persona més estimada, l'ha duta a la violència impúdica de Ciudad Juárez. És al tercer acte on tres actrius de Chihuahua escupen el que tothom coneix en reportatges a la televisió i als diaris amb la legitimitat de parlar des de la veritat i el dolor familiar. No hi ha trampa dramatúrgica. S'exposa amb neutralitat. Mana la crua realitat.

Liddell es buida d'imatges que disposen una iconografia i una execució quasi hipnòtica. No decau ni quan mouen una desena de grans sofàs de banda a banda de l'escena, ni quan buiden una cinquantena de sacs de carbó que, després, enretiraran a palades. Les seves són unes postals de la buidor que conviden a la contemplació. El seient ja no recull bé els ronyons, però el públic no es mou. La música és tan bella que dóna alegria, diuen les actrius. La bellesa, al final, redimeix d'una vida plena de contradiccions, desenganys i perversions. “Tant d'amor per morir sol”, clou un forçut que haurà de capitanejar un exèrcit d'homes dèbils (de plastilina) per vèncer la maldat impune regnant. Mentre, la natura seguirà obviant l'home. I l'individu perdrà la veu clamant la raó de seva existència. Preciós i punxant.