Tàrrega de transició

La veu gravada d'abans de cada espectacle demanaen català, castellà i anglès que s'apaguin els telèfons mòbils. Un fet prou habitual en qualsevol sala del món. També conviden el públic a premiar l'espectacle votant-lo amb un SMS, un fet que també és habitual a les fires amb concursos de votació popular. Tàrrega, però, també adverteix que, si hi ha algun incident, s'ha de respectar l'autoritat del regidor de l'espai. Aquest avís anuncia que, efectivament, Fira Tàrrega segueix sent una iniciativa en què les propostes
no convencionals juguen amb el risc físic dels artistes i, depèn com es miri, dels espectadors. Dissabte al migdia, per exemple, avisaven que el muntatge de dansa Hasta dónde es quedaria en un tast: els
20 minuts es van reduir
a 10, segons la cap de sala, “per raons meteorològiques”. El sol impedia que
els ballarins fessin evolucions pel linòleum que treia fum quan el fregaven amb aigua. A la tarda, el vent va obligar a anul·lar la funció de Teatro Íntimo Itinerante. I és que la brisa hagués anul·lat la història que es xiuxiueja a dos metres de cada espectador.El nou director artístic Jordi Duran manté, doncs, l'etiqueta de propostes no convencionals que ja va activar Jordi Colominas (2007-2010) però dóna cabuda també a treballs d'investigació d'artistes plàstics que experimenten a escena en directe. Els plàstics gelosos de la seva intimitat se salten a exhibir els seus secrets mentre creen? Ja ho va fer Miquel Barceló a Paso doble, i no ha fet més que rebre elogis. Ara, Isaki Lacuesta n'ha fet un documental, per si quedava alguna engruna amagada.

Tàrrega no es pot aturar. I el sol de justícia d'aquest cap de setmana no pot obligar (exceptuant comptades ocasions) a ajornar res. Hi ha massa possibles contractacions pendents. També El pianista d'aigua d'Efímerun grup local que ja és conegut arreu per una construcció d'escenografia sempre innovadora, va sonar divendres al migdia en plena esplanada de l'ermita de Sant Eloi. El públic es refugiava entre les ombres. Al capvespre, en canvi, era agradable seure en un punt calent del ciment que contrastava amb el vent fresc i les gotes que esquitxaven de l'enginy d'Efímer. El joc de llums i d'aigua que es propulsa amb les notes del piano recorda la font de Montjuïc de Buïgas. La fortuna és que hi ha alguns espectadors que poden entrar dins d'aquesta piscina de plàstic, seure en tauleta guarnits amb capelines i fer un sopar íntim amb un desconegut, compartint pluja musical.Jordi Duran ha reforçat l'ermita de Sant Eloi. La proposta múltiple de Gravity (que recorda a la de fa uns anys amb Blanc, impulsada per Jordi Colominas, amb creadors eminentment locals) ha apropat un bon grapat d'espectadors pels camins semiombrívols del bosc. Les propostes, aquest
cop, alternaven peces angleses amb d'altres de catalanes. L'oferta, de fet, ja es va estrenar a l'estiu en un festival a Londres.

La sorpresa salta en qualsevol racó inesperat. L'empresa d'espectacle
23 Arts, per exemple,
va pescar un treball de
tres equilibristes (Chabatz d'Entrar) que amb tres llistons i una escala van fer meravelles, al costat de l'estació. També dissabte a la nit, un artista fora de programa pintava sobre un vidre amb una màgia corprenedora. Recordava un treball entre visual i de dansa inclòs en el programa oficial de Josep Corbella: Rèquiem dels Imperdibles (2005).

Duran creu en la conjunció artista plàstic-escena. Són propostes que, avui per avui, és inimaginable que puguin atrapar grans masses, que es puguin plantejar en gran format. Però hi ha proves que el camí té recorregut. Com el treball Self-Portrait d'una companyia coreana. L'artista escriu sobre paper que projecta en una pantalla; pinta sobre pantalla; s'esquitxa de pintura; treballa amb el negatiu, un cop esborronada la
peça anterior. Tot per evocar un amor trencat.Una desesperació que s'allarga, planteja la dramatúrgia, durant trenta anys. També és eminentment visual la proposta d'El último comboio, que furga entre les rampoines de joguines de mitjans de segle i els materials visuals dels vuitanta. Un món de teranyines melancòlic. No ha quallat el treball d'Anna Estarriola, artista plàstica catalana instal·lada a Finlàndia, que ha produït el seu primer
títol a escena.El seu ball The happiest és quasi grotesc, gens amable i, tot ser una artista plàstica, no es veu cap treball plàstic a escena (si no és la utilització d'una mena de capa platejada). El cartró del genial espectacle de circ Plecs, tot i ser més rudimentari, dóna molt més joc a escena.

A Talladell, plaça amb espectacle infal·lible, Planeta 15 oferia un espectacle, La bola d'or, que beu de Teatro de los Sentidos(els seus impulsors són membres d'aquesta històrica companyia). Es persegueix la voluntat d'accedir a un desig, de fer-lo realitat, creient que es complirà amb força. I penjant aquesta idea a un estel. El grup, que presenta aquest treball com una transició a un tipus d'espectacle que superi el treball amb les sensacions i aprofundeixi en el concepte, va patir un excés d'espectadors per a aquest format intimista. El públic havia de fer forçosament cues per a l'entrada o la sortida. Un extrem que trenca molt del fi treball, que també busca una estètica plàstica, més enllà de la clàssica foscor.Un altre treball d'investigació internacional ha estat El guia, de la Reial Companyia de Teatre de Catalunya. Al Museu Comarcal, el públic segueix el viatge d'una petita caixa de cartró mentre s'informa d'una història amb un qüestionable discurs, volgudament personal. Un treball que no supera l'adjectiu d'interessant.

La dansa busca noves formes. Inés Boza, de Senza Tempo, procura racionalitzar una dansa presentant-la en format conferència (Anatomía de un sueño). És un joc perquè, de seguida, superarà els límits imposats. Però la peça no arriba
a convèncer, tot i l'esforç
i la intensitat de projeccions i musica a escena.

Els xilens de Teatro Niño Proletario converteixen el taulell del bar de l'Ateneu en un bar d'un poble costaner pobre de Xile. Els personatges perdedors esperen l'arribada d'un vaixell; com qui espera Godot. La diferència és que, finalment, sí que hi fa port. Cal suposar, però, que la mort, el desengany, la buidor, el record amarg no els abandonaran. Al bar queda només Sansón, el nan propietari del bar. Probablement, l'únic conscient que el somni s'esvairà, no podrà esborrar la tristesa ni el dolor, com tampoc ho fan l'alcohol, la disbauxa, les espelmes a la mare de Déu o la decoració nadalenca.I és que l'arribada de companyies coreanes i iberoamericanes a més de l'organització de jornades per a programadors de països de l'antiga Europa de l'Est ha fet que la fira incrementi el seu pes internacional. És el seu gran referent; ahir, al balanç
de la fira es van donar
xifres de satisfacció: sis
de cada deu empreses internacionals que venen a la fira compren (de mitjana, sis funcions cadascuna d'aquestes empreses estrangeres). Els programadors posen un 8,1 a la Fira. Els artistes, satisfets, un 7,7. La transició s'insinua d'èxit.