Biografia mirall
Joan Margarit indaga en l'essència del passat i els records per fer-ne poesia en el seu darrer recull ‘Es perd el senyal', una “eina de gestió del dolor i la felicitat”
“Les biografies haurien d'estar escrites en vers, perquè si, a aquest tema, no s'hi aplica aquesta manera d'escriure, ¿a què es podrà projectar que valgui més la pena?”. Aquesta cita de Josep Pla (Notes disperses) obre el nou poemari de Joan Margarit, un recull en què el poeta assoleix noves cotes de bellesa i saviesa, portant a la llum noves relacions que es poden establir entre les coses aparentment dispars de la nostra la vida quotidiana: “La poesia està a tot arreu –assegura– fins i tot en un parterre de gespa en un parc.”
En aquest poemari, Es perd el senyal (Proa), Margarit ha volgut fer una mena de biografia mirall en què tothom s'hi pugui sentir identificat: “Les biografies en prosa tenen un punt de curiositat i voyeurisme per part del lector, mentre que en poesia escrius sobre la teva vida de manera que el lector s'hi pugui sentir identificat”. D'aquí la cita de Pla.
Per Margarit, poemes que només expressin sentiments exclusius de l'autor són “mal poemes”. En canvi en la connexió amb el lector rau la “bona poesia”. “La connexió és possible perquè, al capdavall, som prou iguals, per això com a poeta he de buscar dins meu les coses que poden ser denominador comú amb el lector.”
Així, Margarit parla de l'amor, el passat, lectures, de la proximitat de la mort i la vellesa... un dels poemes més colpidors és precisament el que dóna títol al recull, Es perd el senyal. Tot i que tracta d'aquest període tardorenc en què “va perdent-se el senyal”, el poeta afirma: “Sents el convenciment que estàs vivint/ uns anys sense esperances que ja són/ els més feliços de la teva vida.” “Segurament és el poema més alegre que he escrit mai. És cert que als 74 anys no tens esperança perquè tampoc tens futur, però la vida és molt bèstia i no la vull tornar a repetir, tot i estar encantat d'haver-la viscut.”
Altres poemes, com ara “Educació”, parlen de la poesia com “la primera lògica” capaç de descobrir la “veritat” als adolescents. I què es la veritat? Doncs per Margarit és “l'essència del passat”. “Tot és passat, el present és una pinzellada; la vida és una reelaboració del passat, però que fem de manera treballada, no és gens atzarosa, i potser és ni és cert, però alhora és veritat perquè es compon de les impressions que sentim davant la vida”.
El passat de Margarit està fet de records sobre el col·legi Major de Sant Jordi, la Joana, la filla que va perdre, el Turó Park on va morir la seva infància, o la Nit de Reis del 43. No podia faltar el record de la postguerra, que ja va tractar a bastament a Casa de Misericòrdia. A “Un poble”, per exemple, evoca la seva infància al costat de la seva mare: “Humiliada i espantada. / Al migdia s'havia de tancar a dintre de l'escola per fugir / del setge d'aquell vil alcalde falangista de Rubí.” Tot aquest passat es veu gestionat per la poesia, “una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot dels seus vessants domèstics, la tristesa i l'alegria”, escriu en l'epíleg.
Es perd el senyal arriba després de No era lluny ni difícil, publicat el 2010. Arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d'estructures de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. Entre els títols de la seva obra poètica destaquen Càlcul d'estructures (2005), premi Crítica Serra d'Or, i Casa de Misericòrdia (2007), que va merèixer el Premio Nacional de Poesía del Ministerio de Cultura, i el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat.
