Amb un ciri en cada mà

Amb un ciri per a la divinitat i un altre per al dimoni és com solem aparéixer de seguit en els nostres viaranys particulars, en els calvaris que s'empenyem en recórrer al llarg i ample del nostre difús pelegrinar. Una dicotomia que troba la seua justificació entre el voler i el poder, la devoció i l'obligació, l'ètica i l'interés, la il·lusió i la frustració, les idees i el pragmatisme, el fe i la incredulitat, l'amor i l'odi; al remat, entre tot allò que forma part de la naturalesa humana i les seues flagrants contradiccions.

¿Què som al capdavall sinó un manoll d'inquietuds per resoldre, un perpetu paradigma, un munt d'incertesses, una lluita intestina sense fi a la recerca de la (nostra) veritat?

Entre allò possible i el que no ho és sol haver-hi sovint un abisme, despreciat sovint per ments audaces no exemptes de certa dosi d'irresponsabilitat que s'entesten en buscar nous reptes, noves metes que curullen la seua ànsia per créixer i saber-se úniques i irrepetibles en el context que els ha tocat en sort viure. Deixant, de passada, senyal de la seua presència, de la seua equivocació, del seu encert, del bé i del mal alhora.

Amb un ciri en una mà s'encomanem a Déu perquè ens guie pel camí dels bons propòsits i evite que ens desviem del camí adequat, amb un altre ho fem al dimoni perquè per a arribar a la meta cal passar pel purgatori i també per l'infern que suposa sobreviure en condicions no sempre fàcils, en què cal traure a relluir l'instint animal i la violència en qualsevol de les seues (in)dissimulades manifestacions.

Potser ací radique una gran part de la bondat i de la maldat que, a parts iguals, ens adornen com a éssers humans en eixa voluntat per desempallegar-se eixa ànima salvatge que ha fet que la nostra espècie es perpetue des de temps immemorials, i que ha estat capaç tant d'extraordinàries proeses com de no menys nafrants holocausts, creditora d'una justícia divina, redemptora i eterna, i d'una injustícia, permanent i quotidiana que impregna les nostres accions.

Amb dos ciris continuem la nostra petjada particular i en societat, escrivint les nostres memòries anònimes i els llibres d'història, donant sentit als dogmes o llevant-los el seu valor moral i apocalíptic. Perquè el cel i l'infern, si existeixen, conviuen al nostre si sense solució de continuïtat, en una mena d'equilibri que ens fa dignes i miserables, ens eleva i ens enfonsa, ens projecta i ens dilueix, ens transforma i ens homogeneïtza fent-nos conscients de la nostra feblesa a pesar de creure'ns els amos del món i, amb ell, del nostre destí.