relats
jordi llavina
Relats gairebé telegràfics
En la feliç projecció que va adquirint el nou catàleg de Club Editor, Maria Bohigas ens dóna aquest llibret del grec Nikos Kavadias, admirador de Kavafis i radiotelegrafista de professió, molt ben traduït per Jaume Almirall. De fet, Nikos Kavadias va ser el que, comunament, coneixem com un llop de mar. Va passar la major part de la seva vida embarcat, llevat els anys de la Segona Guerra Mundial, que es va haver d'estar en terra ferma.
Tres relats, dos dels quals –els dos últims– brevíssims. El que dóna títol a l'obra ens presenta un home de quaranta anys que es fa amic d'una nena –potser hauríem de dir una noieta– de deu primaveres. Aquesta, al seu torn, es fa càrrec d'un germà molt més petit, que sovint du a coll. Res no hi és narrat de manera gaire explícita, però l'home protegeix i alhora queda fascinat per aquesta criatura que no baixa gairebé mai de l'embarcació on viu –una habitant del sampan.
Ara bé, ¿és l'home, el quarantí, el que protegeix la nena? ¿O és més aviat aquesta la que, amb la seva actitud –de la qual no es pot separar la mirada d'admiració pel món nou que l'envolta–, d'alguna manera el protegeix a ell contra els rigors del temps i de l'existència? “Jo també sé llegir. Però m'agrada que m'ho expliquin. Així ho entenc millor”, diu la nena, tan madura.
Quantes coses no dites que, tanmateix, semblen suggerides per les frases tan breus de Nikos Kavadias! En aquest sentit, en la seva sintaxi essencial i escarida, potser hi ha una influència de la feina de radiotelegrafista, que el va ocupar tota la vida.
Els altres dos relats són, a parer meu, inferiors en qualitat. De la guerra m'ha fet pensar en Rulfo (tot i que no és gaire probable que els dos autors s'haguessin llegit). És la història d'un home que arriba a una casa de camp, en un lloc de mala mort, a Albània, i l'acull un vell. La fotografia del fill d'aquest –que el nouvingut havia conegut en una altra època– motivarà un diàleg interessant. S'han patit unes pluges torrencials: “Ofegar-se al mar és natural; terra endins, és una mena d'estafa.” Més estafa, encara, deu ser ofegar-se en el fang! (que no té, per descomptat, l'aura de la mort per aigua, amb tants d'honrosos exponents literaris!)
Al meu cavall, el tercer relat, és la carta que un home adreça al seu animal més fidel. “No et pots imaginar la pena i la llàstima que se sent quan t'adones que estàs enmig del fang i hi veus persones, animals i de tot.” És emocionant la tendresa que aquest home –que reconeix que, a l'hora d'escriure, “adora la concisió”, com el mateix Kavadias– adreça al seu cavall. “¿Et menava o em menaves?” Vet aquí, doncs.