Si el Museu Thyssen de Madrid és a només tres hores en tren de Barcelona, té algun sentit organitzar una exposició al CaixaForum de Montjuïc amb les seves obres icòniques? La pregunta se la feia ahir el mateix director del museu, Guillermo Solana, sense dubtar, però, en la resposta. Tal i com s'han disposat les obres (un total de 63) a les sales de l'antiga fàbrica Casaramona, sembla ben bé un altre museu. Un Thyssen mai vist és, justament, el títol de la mostra que s'obre avui i que es podrà visitar fins al 5 de febrer. “No és un eslògan, és real. Hem trencat tant els nostres esquemes que recomano als visitants del museu de Madrid que vinguin corrents a Barcelona”, deia amb humor i elegància Solana.

Però perquè és tan diferent aquest Thyssen? Al palau de Villahermosa (on vés per on l'any que ve farà un quart de segle que va quedar envaït per l'arsenal d'obres mestres del baró Thyssen-Bornemisza, Hans Heinrich, Heini pels amics i la seva esposa, Carmen Cervera) les obres es presenten al públic classificades per escoles nacionals i ordenades cronològicament. Tot molt previsible. Res a veure, en canvi, amb el que s'ha fet a CaixaForum, on s'ha barrejat tot, països i èpoques, a la recerca d'altres estímuls per entendre millor els significats ocults de les pintures. Per entendre'ns: les crucifixions de Paolo Uccello i de Gerard David, dos mons artístics que menjaven a part, no s'havien vist mai les cares de tan a prop. I, certament, juntes fan molta impressió. I així, tot.

Hi ha un altre detall important: el fons blanc immaculat de les parets de CaixaForum ha dotat les pintures d'una atmosfera museogràfica molt més moderna que la de la seva seu madrilenya. “Aquí tinc la sensació d'estar dins d'un museu suís o alemany. Està clar que ens hem adaptat al gust de Barcelona”, va etzibar Solana, franquejat per dues anunciacions que fan caure d'esquena: una d'El Greco, l'altra de Veronese. Ah, però és que aquesta segona és ben coneguda pel públic català, perquè no resideix pas a Madrid, sinó a Barcelona. Ha fet un recorregut molt petit per arribar a CaixaForum: és una de les obres de la col·lecció Thyssen que estan dipositades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). I no és l'única que ara ha deixat el Palau Nacional per exhibir-se temporalment a CaixaForum. N'hi ha set més. “Que sapigueu que els madrilenys enyorem molt La mare de déu de la humilitat, de Fra Angelico, que és molt millor que la que acaba de comprar el Museu del Prado a la duquessa d'Alba”, confessava Solana. Quan el director del Thyssen va començar a preparar l'exposició, li va venir tot d'una al cap una imatge de la mostra que es va fer el 1986 al Palau de la Virreina amb material prestat per aquesta mateixa col·lecció. Hi apareixia el baró al costat de dues peces magistrals que tots els amants de l'art identifiquen amb l'estirp Thyssen: Arlequí amb mirall, de Picasso, i Habitació d'hotel, d'Edward Hopper. “Vaig tenir clar que aquestes dues hi havien de tornar a ser”. I hi són. L'excepció, perquè la gran majoria de les obres que llueixen a CaixaForum no es van veure pas fa vint anys a la capital catalana. Cadascú tindrà les seves preferències, però és difícil que algú no s'emocioni davant El rierol Brème, de Courbet; l'Autoretrat amb barret i dues cadenes, de Rembrandt, i el Retrat d'una dama jove amb un rosari, de Rubens.

“Mai fins ara el patronat del museu havia autoritzat la sortida de tantes obres. Només hem sigut prudents amb les més fràgils”. Hi ha un tast de tots els gèneres representats a la col·lecció. Pintura religiosa, retrats, natures mortes, paisatges i una secció final dedicada a l'estètica de les vedutas que eriça la pell. Les parets del Museu Thyssen de Madrid han quedat tan buides que, efectivament, més els compensarà als seus visitants venir a Barcelona. Estem a tres hores en tren.