“Camps ha sigut, de tots, el pitjor president valencià”

Sí, hauria sigut pràcticament temerari. Que en un partit que ha governat durant 20 anys gairebé totes les institucions valencianes no hi haja cap persona que puga promocionar en el moment en què la formació aconsegueix el govern estatal, és ben simptomàtic. Diu molt del nivell de degeneració i desestructuració del partit després de tot el que han significat els casos de corrupció.

El PP valencià té possibilitats de renàixer de les seues cendres. En les dues últimes eleccions espanyoles, ha recuperat pràcticament 300.000 vots, que són molts respecte als resultats del 24 de maig del 2015. La gent vota el PP, majoritàriament el PPCV, i continuarà passant durant molt de temps.

Perquè la societat no ha canviat, continua sent pràcticament la mateixa, i al nou govern no li ha donat temps d'establir nous mecanismes que facen que la societat pense d'una altra manera, que prioritze uns altres valors o que siga més crítica amb segons quines actituds del govern o més intel·ligent a l'hora de desmuntar alguns discursos del PP, molt senzills, però molt eficients i efectius. No és fàcil la feina que té l'esquerra valenciana.

Una gestió econòmica lamentable: som de fa anys la comunitat més endeutada en relació amb el PIB i, si tinguérem uns serveis socials d'alta qualitat, podríem dir que s'ha fet una gran despesa que ens situa més a prop de Suècia que de Portugal. Però no; realment molts d'eixos diners s'han perdut, no dic en corrupció, que és una petita part, sinó en mala gestió per no haver sabut establir un ordre clar de prioritats. Sols cal mirar exemples com l'aeroport de Castelló.

Eduardo Zaplana va sembrar la llavor dels que han vingut després. Sense Zaplana no s'entendria Camps, el pitjor de tots, sens dubte, per eixe punt de cinisme i, sobretot, per eixa sensació d'enfrontar els valencians bons i els valencians roïns, ja encetada pel murcià. La gestió de Camps va ser calamitosa: allà on Zaplana va començar a endeutar el País Valencià, ell va endeutar-lo més ràpidament; allà on va començar a fer parcs temàtics i política megalòmana, Camps ho va multiplicar per dos.

Era molt difícil veure la realitat i contar-la pels ferris mecanismes de control que va establir el PP. El discurs contra els excessos de la construcció i la defensa del medi ambient i la sostenibilitat era poc seductor.

Terriblement és així: no hi ha hagut normalitat en les relacions institucionals, però és que tampoc n'hi havia abans quan no governava el PP. En l'època anterior, amb Joan Lerma i Jordi Pujol de presidents, sols hi va haver un parell de trobades bilaterals.

La visita de Puig a Carles Puigdemont a Barcelona i la trobada posterior a València marquen un punt d'inflexió en les relacions entre els dos territoris. Estem en el moment en què la relació és millor, i s'obri un escenari de futur, que fins i tot el mateix president ha dit que no quedarà mediatitzat pel que puga passar en el procés sobiranista. Estem parlant d'una relació que és com ha de ser: privilegiada entre els dos territoris i que no havíem tingut mai. Per això van cridar molt l'atenció els moviments de Puig al PSOE per aplanar el camí cap a la investidura de Rajoy.