Albert Llovera
Pilot i conferenciant
Albert Llovera “En la vida caure està permès, però aixecar-se és obligatori”
Els tres grans pilars de la meva vida per superar-ho han estat l'actitud, la família i els amics, els socis, com m'agrada dir-ne
Lluitar és una tasca que m'ha costat anys, la tasca de mantenir l'inconformisme com a bandera
Albert Llovera, amb només 17 anys, va ser l'esportista més jove que va prendre part en els Jocs Olímpics d'Hivern a Sarajevo, el 1984. Un any més tard, participant en la copa d'Europa en aquesta mateixa ciutat, la tragèdia es va creuar en la seva vida. Un accident va acabar amb el cruel diagnòstic: trencament de les vèrtebres dorsals. Després de més de tres dècades, l'Albert ha après a conviure amb la seva discapacitat i ha demostrat el seu afany de superació. És l'únic pilot del món amb una disminució física que, conduint únicament i exclusivament amb les mans, ha pujat al podi com a guanyador al costat de pilots sense cap tipus de minusvalidesa. Amb ell parlem, avui a les 22.30 h, de la seva conferència de superació constant: Aixecant- me cada dia!
“No vull competir contra gent que estigui com jo perquè mai m'he sentit discapacitat, una paraula horrible que hauria de desaparèixer...”
No és que no vulgui competir amb gent com jo, al contrari; vaig ser la primera persona del món que va aconseguir demostrar que en els esports poden competir persones amb discapacitat, entre cometes, contra gent normal. Segons la reglamentació, nosaltres no podem competir contra persones normals. I he de dir que estic convençut que mai seré un bon jugador de futbol, però en tir amb arc o automobilisme podem competir i guanyar. I m'agrada més “persona de mobilitat reduïda”, crec que la paraula discapacitat rebaixa. No puc pujar unes escales, és cert, però estic més capacitat en moltes altres coses.
Ets persistent, vas anar un any i mig a la federació per aconseguir la llicència...
Sí, crec que per pesat al final me la van donar. Hi havia un altre pilot de Fórmula 1 que també la volia. A ell l'hi anaven denegant. Mentrestant, cada dia els deia: “Que sabeu alguna cosa?” Cada dia hi anava i, si no, hi trucava. Al final va ser: “Doneu-li la llicència, al xaval.” Es pensaven que només hi estaria un any. Després han vist que puc guanyar i competir. El primer any, en la copa Peugeot, vaig vèncer el campionat i això em va donar ales per continuar treballant...
Ets l'únic pilot del món amb una disminució física que, conduint únicament amb les mans, has pujat al podi com a guanyador al costat de pilots sense cap tipus de minusvalidesa. M'imagino que ha estat un camí llarg...
De fàcil, no ho ha sigut, i menys en un esport on necessites patrocinadors i equips que t'acompanyin. Sempre he anat cap a dalt i lluitant en diferents categories per anar a la més potent, fins a arribar al mundial de ral·lis. Estic content perquè ara hi ha una fornada de nois joves que anem amb cadira que estem fent molts podis. M'alegro d'obrir una porta que ve completa.
L'única discapacitat és no creure en un mateix?
I tant, has de creure en tu mateix i no existeixen barreres de cap mena.
A la conferència parles de tres pilars vitals en la teva vida. Quins són?
Quan et passa el que em va passar, són tres. El primer, l'actitud: un mateix aprèn a sortir del forat negre on has caigut. El segon, la família: tinc una família estupenda. I després, els meus socis, els meus millors amics: en dic la família il·legal que t'ajuda a explotar. He tingut molta sort del suport que he tingut. Els amics de veritat són els que t' ho demostren. Després de l'accident, quan veus que les cames ja no funcionen, quan veus que ja no viuràs d'elles, caus en picat. Ells van ser sempre allà i em van tractar com si fos el mateix de sempre.
L'accident va ser a Sarajevo, en un descens...
Sí, a l'arribada. Se'm va creuar un jutge suís de 120 kg i 1,90 d'alçada. Baixava esquiant a 107 km per hora, ho feia en posició d'ou, i el jutge es va creuar. Pesava llavors 70 kg i l'impacte va ser brutal. Em vaig trencar costelles, l'estèrnum pel mig, una clavícula, l'espatlla, una cama i tres vèrtebres, la 3, la 4 i la 5. No tinc mobilitat ni sensibilitat del pit en avall. Si crema l'aigua, no me n'adono.
I el millor podi va ser poder tenir una filla de manera natural?
Va ser absolutament genial. Llavors no hi havia ajudes externes, no hi havia la Viagra, i m'ho vaig treballar durant sis anys. Vaig aconseguir el control i l'erecció, i vaig ejacular. Els metges van quedar parats! És que el nostre cos ens parla. La Cristina, la meva filla, és un premi molt gran que té ara 20 anys. Ella ha anat als Jocs Olímpics d'atletisme i ho està fent molt bé.
Fins i tot la NASA es va fixar en tu, i tot va canviar quan vas començar en el bàsquet...
Va ser el punt d'inflexió per introduir-me de nou en el món de l'esport. Vaig jugar molt a bàsquet als Estats Units i després a Andorra vaig començar a conduir molt acompanyant la meva mare, que em portava a tots els curanderos del món. Vam fer molts quilòmetres. Després, en lloc d'anar a la discoteca, fèiem els nostres circuits al pàrquing de Grand Valira, i allà em van venir les ganes de competir. Mundial de ral·lis, Dakar..., de tots en tinc bons records. De Dakar, n'he fet quatre, i ara amb el camió de carreres. Estem a punt de tancar el projecte pel Dakar 2017.
I la teva passió és immensa. Em diuen que després del Dakar estàs dos mesos al llit recuperant-te?
Com que no tinc sensibilitat, em llago el cul, el maluc em queda danyat. Penseu que estic tot el dia saltant i, com que no tinc abdominals i paravertebrals, la recuperació és una animalada.
Les teves ganes són brutals. Et consideres ambiciós?
Sí, massa! Sóc massa ambiciós, intento sempre fer més. Acabo una cosa i, quan encara gairebé no l'he celebrat, ja estic pensant en una altra. La felicitat l'aconsegueixo buscant objectius, però també s'han de celebrar les fites...
I dius que no es pot abaixar el llistó...
Per les coses s'ha de lluitar. Quan et passa el que m'ha passat, no cal fer un mundial de ral·lis o un Dakar: la lluita dels que anem en cadira ha de ser estar bé cada dia i poder treballar. Lluitar és una tasca que m'ha costat anys, la tasca de mantenir l'inconformisme com a bandera. I al final, després de tot, em sento afortunat de no haver tingut una vida fàcil i assentada.
En la teva xerrada dius: “M'aixeco cada dia...”
Sí, tinc la sort de poder aixecar-me cada dia i treballar per continuar. Allà em vaig posar l'exosquelet, gràcies a la fundació Step by Step, que et permet posar-te dret. L'hauria d'utilitzar més sovint. Avui en dia surts de l'hospital molt ràpid; després de patir un accident, aquests aparells van bé, t'ajuden. Cal saber que quan surts et sents desgraciat i aquests aparells et fan més fort físicament i t'ajuden.
Què sents quan et poses dret?
M'agrada. Ho he fet amb diferents aparells. I es preguntaven a Londres com ho podia fer amb una lesió tan alta. Et dóna una sensació diferent, la possibilitat de sortir a fer una volta pel carrer...
Què diu la gent que t'escolta en les xerrades?
Hi ha gent que em diu que els he canviat la vida i que veuen que tot pot ser possible. En això d'anar en cadira, caure està permès, però aixecar-se és obligatori.
A més, ets ambaixador de l'Unicef...
Una gran tasca, poder aportar un granet a la gent desfavorida; m'alegra fer-ho i des del Comitè d'Andorra treballem amb el Congo i Mauritània.
I tens una ortopèdia. S'ha avançat amb la nova tecnologia?
En medicina esportiva hi ha moltes novetats i ajudes tècniques per millorar la qualitat de vida. Abans només podíem fer gimnàstica i piscina, ara fas bicicleta, pots esquiar, volar amb paracaigudes...
A més, has estat nominat als premis Goya de l'Acadèmia pel documental ‘Albert Llovera, les ales del fènix'. Quina relació tens amb Carlos Sainz i Javier Bardem, que hi surten?
Amb en Carlos Sainz tenim una amistat molt gran, i sempre el sorprèn el que faig i diu que m'espavilo molt bé amb els pocs pressupostos que mou el meu equip. Faig de mànager, de secretària, de pilot. A vegades li truco i li consulto coses, també ve a les meves conferències a escoltar-me. I amb el Javier Bardem ens vam fer amics quan ell feia el film Mar adentro; ens vam caure molt bé. Està molt sensibilitzat amb nosaltres i va voler sortir al documental. Va fer Carne trémula amb cadira, treballa intensament els papers, i ens vam coordinar sempre molt bé.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.