Tensió jove feta creació
La nova creativitat escènica juvenil a Catalunya avança a partir de l'experimentació i la passió, i sense por de traspassar els límits de les disciplines
En el món de la cultura catalana, la joventut té afany de crear. Els joves, motivats per la il·lusió i fidels als seus ideals, no tenen por de traspassar els límits entre disciplines i arriben al públic de manera sincera. La incertesa, les amistats i l'amor –les relacions humanes, en definitiva– basteixen el seu imaginari. Són, possiblement, la franja de població amb més conflictes interns per trobar-se a si mateixos, i aquesta recerca constant els converteix en subjectes amb una explosivitat i una força visibles en les seves creacions, en què es fa palès el fet que l'experimentació és fonamental per obtenir material de qualitat.
“Potser la manera que tenim de fer teatre és diferent, però n'estem fent, és la nostra voluntat. Volem fer-ne, ens agrada i l'entenem com un espai per poder-nos expressar. No es tracta d'entendre paraula per paraula, sinó d'entendre les emocions que s'hi expressen”, declara Max Grosse, codirector –juntament amb Anna Serrano– de Wohnwagen, la peça teatral que es va estrenar a La Seca Espai Brossa el mes de novembre passat. L'obra va néixer a Berlín entre converses d'amics i trenca els límits típics del teatre. L'escenografia integra dins del xou l'espectador, que es pot prendre una cervesa i fruita seca amb els actors a tocar.
Els membres de l'equip –quinze joves de menys de 25 anys– no van voler definir amb paraules què era l'espectacle que organitzaven, i sembla que la peça, sorgida de la llibertat total de crear, va anar prou bé, ja que la sala de La Seca es va omplir molts dies.
“Volíem fer un teatre que sentíssim com a propi de veritat”, explica Grosse. “Tot va començar a encaixar quan vam descobrir que la clau era anar amb serietat, no fer el pallasso”, hi afegeix Serrano. Ara que ja han acabat a La Seca, tenen previsió d'anar a Madrid i intenció que viatgi per Europa.
“A Wohnwagen, es nota l'energia que projectem, queda clar que som joves”, explica Serrano, que, juntament amb Grosse i part de l'equip d'actors, és impulsora d'Els malnascuts, un laboratori de creació jove de la Sala Beckett que adopta l'esperit del P14 de la Volksbühne de Berlín –teatre on es van conèixer Grosse i l'autor de l'obra–, i que promou l'experimentació en les noves creacions.
A Catalunya, les portes de la cultura es van obrir de bat a bat després de la dictadura. Per als joves d'avui dia, que no han conegut cap altre sistema que la democràcia i que han tingut accés lliure a la cultura, aprendre tantes disciplines artístiques com vulguin ha estat un procés natural. La diversitat artística a què han estat acostumats es fa visible en les seves creacions.
Blai Juanet és un jove de 24 anys que va créixer amb la cultura com a teló de fons. Quan era un nen, feia classes de circ i de música –tocava el saxòfon, la bateria i la guitarra–, i també va fer d'actor en sèries i pel·lícules catalanes de TV3.
“Encara m'estic formant. Tinc ganes de fer coses i, sobretot, de crear”, explica ara que s'ha tornat a enganxar al circ –forma part de l'equip d'Invisibles, l'espectacle de l'actual edició del Circ d'hivern de l'Ateneu Popular 9barris– després d'abandonar el món cultural durant l'adolescència. “Em ve de gust crear més que ser mercenari de l'art i no tenir veu ni vot. No vol dir que no ho vulgui fer, però gaudeixo molt fent creació”, assegura.
Després de viure a Ciutat del Cap –on va col·laborar amb l'entitat ZipZap Circus i es va reenganxar al circ–, va tornar a Barcelona amb ganes de crear i de fer el que sortís. Amb Oriol Pla i Marc Sastre, va crear la companyia Espai Dual i va començar Be God is, una barreja de música, moviments de circ i diàleg mut entre els tres joves que Juanet defineix com “el joc de tres bojos amb un imaginari comú que van anar confeccionant un teatre físic”. L'espectacle, que ha passat per centres cívics i teatres, i que va ser als Gaudí, serà a la Villarroel a partir de l'abril.
“Tots tres som persones molt sensibles i per a nosaltres la cultura és un canal per expressar-nos. No crec que canviem el món fent espectacles, però ho gaudim i la gent en surt contenta. És necessari que els joves ens atrevim”, assenyala.
Cultura per avançar
La cultura és imprescindible per al desenvolupament intel·lectual i per dotar la societat de capacitat crítica envers els processos que ens envolten. La cultura enriqueix, i s'ha de nodrir de l'experimentació per avançar. En aquest procés, la força juvenil és necessària.
La música és potser la disciplina artística de més fàcil accés per al públic, i té en comú amb les altres el joc que dona a l'hora d'experimentar.
Fa dos anys, la fidelitat a si mateixa es va apoderar de Marina Herlop. Nanook, el seu primer disc, va néixer de la urgència de crear. “Quan feia segon de carrera, em vaig parar a pensar què em feia vibrar interiorment, i la resposta va ser el piano, la música”, explica. “Per molt poc realista que fos el meu últim objectiu, vaig decidir dedicar-m'hi de manera metòdica i disciplinada.”
“Fer música em surt d'una manera sincera. Jo formo part del món, de la realitat actual i, per tant, pot ser que la meva música evoqui a la gent un món que no sigui totalment desconegut. Si soc honesta, puc dir alguna cosa que a una altra persona li resulti familiar”, opina la jove pianista de 24 anys.
Després de gravar Nanook, un disc compost per deu peces de piano amb lletra en un llenguatge inventat, el va enviar a tantes discogràfiques com coneixia. Va ser James Rhodes, amb Instrumental Records, qui es va interessar per la seva música.
Les melodies de Herlop, amb estructures que tendeixen a la no-repetició com a mostra de l'esforç gairebé obsessiu de crear bon material, sonaran al Palo Alto Market del mes de febrer i als Vespres d'Hivern de la Universitat de Barcelona, en el concert de presentació oficial del disc, el dia 9 de març. “És un projecte molt emergent i embrionari i, com a tal, el vull cuidar bé des del principi, encara que això suposi anar lentament”, diu amb forta convicció.
Els joves de Barbott coincideixen que la música és per a ells una manera d'expressar-se –“per a mi, és un llenguatge més”, explica el bateria, Josep Méndez– i en què l'experimentació és la base per trobar-se: “La nostra música variarà. Ara mateix estem en contacte amb un vessant més electrònic. Anem agafant el millor que trobem de cada gènere.”
El grup, format per cinc universitaris, s'està fent lloc en el panorama musical nacional. Després de dos EP, al juliol van publicar el seu primer disc, Curves, amb el qual han passat per algunes de les sales més conegudes de la Ciutat Comtal i per festivals nacionals. Fins i tot han format part del cartell del Primavera Sound.
“Suposo que el que ens va portar a fer un grup és el fet que no podem viure sense música i no hi ha millor manera d'acostar-s'hi. Quan crees, estàs compartint; crees alguna cosa que serà útil per a algú, i això fa que la música valgui la pena”, explica Guillem Sala, el cantant.
Van començar fa quatre anys, i la seva manera de fer música –que, confessen, “encara està en procés”– ha anat variant amb el temps. “A mesura que vas fent, vas veient més possibilitats i encara tens més ganes de fer tot el que podries fer”, assenyala el guitarrista, Martí Rosselló. Sigui quina sigui la disciplina a què es dediquen, el que és clar és que la cultura per als joves és la manera d'intentar entendre el món.
