De Palau a Palau, passió pel gargot
La Fundació Palau de Caldes d'Estrac exposa 120 dibuixos del seu fons
El director de la Fundació Palau, Josep Sampera, no ho guarda com un secret: a les reserves del museu de Caldes, lluny de les mirades del públic, hi ha obres «molt importants». Segurament n'hi haurà algunes que sortiran aviat del fosc magatzem, quan es dugui a terme, com està previst, la remodelació de l'exposició permanent –«necessita un altre caire», assegura Sampera–. Però hi ha una bona colla d'obres que no hauran d'esperar els canvis de l'exposició permanent per veure la llum. Es tracta del fons de dibuixos que ara, gràcies al laboriós treball d'investigació de Joan Abelló, ha pres finalment la forma d'exposició –això sí, temporal– i sense caure en el parany d'un discurs caòtic, el principal temor que tenien els responsables de la institució. «Ens feia molta por exposar els dibuixos i hem tardat tant a fer-ho perquè els volíem explicar bé. No era fàcil: és un fons molt heterogeni i divers», explica Sampera.
«En aquest fons hi he trobat meravelles», assegura Abelló, que ha articulat un discurs que arrenca amb els dibuixos de Palau i Oller, pare de Palau i Fabre, que va ser col·leccionista i pintor i que es va sentir fascinat per l'obra d'artistes del seu temps com ara Josep Mompou, Xavier Nogués o Isidre Nonell. Palau i Fabre va heretar aquesta col·lecció de dibuixos i la va completar amb els gargots dels seus estimats artistes moderns Pau Gargallo, Francesc Labarta i Ismael Smith, entre d'altres, i dels contemporanis Tàpies, Ponç, Barceló i Perejaume.
Una de les seccions més suggestives de l'exposició és la que està dedicada a la revista Poesia, editada per Palau i Fabre en la postguerra més immediata. Explicat pel mateix Palau i Fabre, «un dels havers positius de la revista és la incorporació de Miró, fins aleshores gairebé marginat de les publicacions catalanes i de la consideració general del país». L'any 1944, Palau i Fabre va pregar a Miró que estampés la mà esquerra per sobreposar-la a un text de Rimbaud. Aquesta singular peça no podia faltar en l'exposició. I no hi falta.
Més papers deliciosos es poden trobar en la secció que llueix algunes de les dedicatòries de Picasso, la majoria ja conegudes però no per això menys interessants. El component sorpresa sí que el custodien altres dibuixos amb dedicatòria signats per tres escriptors: Federico García Lorca –amb un deliciós gargot poètic i essència infantil–, Jean Cocteau i Rafael Alberti.
El visitant trobarà molt material inèdit en aquesta exposició, que es pot veure fins al 7 de març, i entre aquest material hi ha els dibuixos que va fer el mateix Palau i Fabre entre els anys 1940 i 1960. També del poeta, i també inèdits, són uns textos que es publiquen en el catàleg de l'exposició, un volum indispensable des d'ara per capbussar-se en l'univers Palau i Fabre.
«Palau mai va demanar diners a Picasso»
m.pEl catàleg de l'exposició La col·lecció d'un poeta. Els dibuixos de la Fundació Palau és molt més que un complement guia del muntatge, que com tots serà efímer, però no ho serà el llibre que deixa el fidel testimoni del llarg procés de gestació del projecte. D'entre els diferents textos que han escrit experts com ara Juan Manuel Bonet i el mateix Joan Abelló, en destaca un de signat per la filla de Picasso, Maya Picasso, que és membre honorífica del patronat de la Fundació Palau. En el seu escrit, Maya Picasso desgrana els inicis i l'evolució de l'estreta relació entre el seu pare i Palau i Fabre. Amb el seu característic estil natural i espontani, sovint infiltrat d'un to burleta, Maya Picasso escriu: «A Palau i Fabre, el meu pare l'estimava molt per la seva saviesa, reserva i discreció. Tot i no tenir molts diners, Palau i Fabre mai li va demanar una sola perra gorda (o chica) per als seus viatges, estades i menjars. S'ho pagava ell mateix. I així va ser durant tota la seva vida.»