De generació en generació

Abans es jugava més als quatre cantons, a fet i amagar, pica paret, arrencar cebes, l'anelleta, lladres i serenos, a xapes, se saltava a corda... I ara es va molt en bici i es juga a pilota. Si hi ha una modalitat de joc que encara fascina els menuts d'avui, com ho feia en els d'abans, és la possibilitat de jugar al carrer, ja que simbolitza llibertat i l'espai de jocs més gran que un infant pot aconseguir. És també beneficiós per a ells, ja que surten de casa i es relacionen amb altres nens.

Considerat un joc o un esport tradicional català, sobretot en zones rurals, la petanca es diputa entre dos jugadors o equips i consisteix a fer rodar unes boles fins a situar-les tan a prop com es pugui del bolig (bola petita, o de referència). En trets generals, es pot dir que per jugar seran necessàries tres boles metàl·liques i una bola petita feta de fusta. Al començament del joc es llança la bola petita a la pista –una superfície plana–. Tot seguit, cada jugador llança, per torns, tres boles –si es juga en la modalitat individual– i dues boles –si es juga per equips–. Quan tothom hagi tirat, la bola que es trobi més a prop del bolig s'apunta un punt (més informació a la web de la Federació Catalana de Petanca, www.fcpetanca.org).

Els nostres avis es divertien d'allò més jugant als patacons, un joc que ara també es coneix amb el nom de tazos, peces rodones que s'obtenen comprant bosses de patates i xiclets o jugant-se'ls amb els companys. Un patacó estava fet de dos trossos de cartolina de carta de joc, doblegats i encaixats un dins de l'altre, que es construïa amb capses de mistos, cartrons o materials semblants doblegats. Existien diverses modalitats d'aquest joc com el pam i toc –es posava un patacó a terra i se'n llançava un altre que havia de tocar el patacó de terra i quedar-ne separat menys d'un pam per guanyar– o l'embrullo –un agafava els patacons i se'ls posava a la mà tancada i l'altre havia d'endevinar el nombre que en tenia (més informació a www.anjub.net).

Saltar a les gomes és un joc típic del pati de les escoles que continua vigent, tot i que s'està perdent. Per torns, cal fer saltirons per sobre unes gomes al ritme d'una cançó i amb diferents nivells de dificultat. El nombre de participants és il·limitat, tot i que es recomana que siguin un mínim de tres persones per poder subjectar les cordes –també es poden posar cadires que subjectin la goma entre les potes–. Primer de tot, els dos jugadors que subjecten la goma se la col·loquen entre les cames a l'altura dels turmells i els jugadors l'han de saltar i fer una sèrie de passos. A mesura que avança el joc cal anar apujant la goma –malucs, cintura, pit, coll i cap– i, per tant, augmenta la dificultat del joc.

Tenir equilibri sobre un peu i bona punteria és fonamental per jugar a la xarranca, un joc molt popular sobretot als patis de les escoles. Es creu que es va crear durant el primer Imperi romà. Els soldats romans utilitzaven els exercicis de la xarranca original com a entrenament militar i més endavant es va exportar el joc als infants de tot Europa i la resta del món, on hi ha infinitat de versions. En una de les variants més típiques però, però, cal dibuixar una sèrie de caselles numerades al terra per on han de saltar els jugadors, per ordre, després de tirar-hi una pedra plana que caldrà recollir mentre se salta a peu coix. Hi pot jugar un nombre indeterminat de jugadors i cal que la pedra caigui dins totes les caselles, sense tocar les vores. Se sol acompanyar el joc d'una cançó i guanya qui primer fa el recorregut.

La baldufa és una joguina molt antiga. Segons Ester Rabasó, membre de l'Anjub, grup de recerca de cultura tradicional i popular de Cambrils (www.anjub.net) a l'antic Egipte (4000 i 2000 aC) n'existien de fetes d'argila i a Tebes se'n va trobar una que data de l'any 1250 aC. Tenen diferents noms segons la zona. A Catalunya, per exemple, se'n diu perinola o perindola i baldufa, a Aragó és una galdufa, a València se'n diu trompa, i a Castella peonza. Sol ser de fusta i es fa ballar amb una corda, que s'encordilla al seu cos fent un nus. Per fer-la girar, es tira amb força. Existeixen diferents modalitats de joc, que no consisteix només a girar la baldufa, sinó que el més engrescador és la competència i l'agilitat per manipular-la i fer diferents figures. L'Associació d'Amics de la Baldufa organitza diferents actes per difondre el patrimoni cultural d'aquest joc (www.baldufa.com).

Saltar a corda és un dels jocs més antics. El nombre de jugadors és il·limitat i es pot jugar a qualsevol lloc a l'aire lliure. Només cal una corda –la llargada dependrà de l'alçada de qui hagi de saltar– i dues persones que l'aguantin i li vagin donant voltes. Els altres jugadors es col·loquen en fila per anar passant a saltar sense perdre el torn. Existeixen moltes varietats del joc, moltes acompanyades d'una cançó determinada. Algunes de les més conegudes són: Si la barqueta es tomba, La una, la mitja lluna o A l'olla barrejada.