El jardí de Santi Moix

A Santi Moix (Barcelona, 1960), si li haguessin dit fa una mica més de tres anys que acabaria pintant flors a tort i a dret, no s'ho hauria cregut per res del món. Però el destí va fer que s'acostés per primer cop a un dels gèneres més antics de la història de la pintura: la representació floral. El prestigiós impressor japonès Jo Watanabe li va demanar una col·laboració fa tres anys a Nova York. “Vull flors”, li va dir. “Ja em veus anant a comprar lliris i conservant-los en neveres per poder-los pintar al natural. Se'm feia estrany, com si hagués retrocedit en la meva trajectòria, però a poc a poc em vaig adonar que eren les flors les que venien cap a mi i vaig començar a entendre per què els artistes sempre han pintat flors al llarg de la història”, explica el pintor. Progressivament, aquelles flors més realistes del principi es van anar transformant: “Sorgien com petits planetes, explosions, trossos de carn, al·lusions sexuals...” L'impacte que va suposar per al pintor veure el misteriós Manuscrit Voynich, un llibre antic escrit en una llengua desconeguda, que també inclou un herbari amb espècies inexistents, i un viatge al Japó en què va descobrir els increïbles focs d'artifici d'aquell país van fer-lo decidir del tot: “Per què no m'invento jo també les meves flors?”

I així va sorgir aquesta llarga sèrie d'obres florals, en tela i en pintura mural, que Santi Moix exposa ara a la galeria Carles Taché de Barcelona, arribada directament del seu estudi de Nova York, ciutat on l'artista resideix des de fa 26 anys. Són obres coloristes i vitals, en què les flors, vives o seques, se situen a la frontera entre la figuració i l'abstracció. Moix, doncs, ha estat fidel al seu llenguatge pictòric.

L'artista se sent molt feliç d'haver descobert, d'altra banda, un material sintètic utilitzat com a aïllant en la construcció, el Tyvek, que, a part de ser molt resistent i lleuger, permet adherir la pintura a una paret i tornar-la a desenganxar amb facilitat: “És com un tatuatge. El tipus de pintura mural que hauria somiat Miquel Àngel.” Aprofitant la gran superfície de paret que té la galeria, Moix ha omplert diversos murs amb flors gegantines.

Nova York i Trump

Moix ho ha fet tot al seu estudi, situat en un local que havien estat unes drassanes de vaixells de guerra al barri de Brooklyn, espai que dona nom a l'exposició. És clar que a l'artista li ha anat bé treballar a Nova York, però assegura: “No em vull fer gran allà.” “Les coses han canviat molt des que hi vaig arribar –hi afegeix–. Aleshores els diners no eren tan importants; la gent tenia temps per parlar de coses i debatre. Ara no té temps de res, perquè ha de treballar molt per pagar el lloguer.”

La nova situació econòmica ha fet que avui dia “els artistes tinguin molta menys importància; ara el que importa són els col·lectius”. L'arribada de Donald Trump a la presidència preocupa Santi Moix –“és un mal rotllo”–, però “posa les coses més fàcils pel que fa a la creativitat i a l'hora de fer coses; en temps difícils com aquests i amb l'excés d'informació que tenim, el millor és que la gent es dediqui a pensar i a reflexionar”.

Santi Moix, però, sempre compagina la seva feina al taller –“m'hi passo 14 hores diàries”– amb viatges arreu, però sobretot a Catalunya. Darrerament, ha vingut sovint per enllestir un conjunt de pintura mural a l'església romànica de Sant Víctor de Saurí, al Pallars Sobirà, poble on Moix anava de petit. Està previst que l'obra s'inauguri al juny. Santi Moix, que també prepara una exposició al Palau de la Música, està entusiasmat amb la complicitat amb mossèn Mauri, que li va encarregar el projecte, juntament amb el Bisbat de la Seu d'Urgell: “Ha estat una experiència molt enriquidora. Seria ideal crear un itinerari d'esglésies intervingudes per l'art contemporani. Seria una bona manera de recuperar-les.”