Joaquim Dalmau Mas, ‘Pim'

Perdre persones dol a tothom i si són conegudes encara més. Ahir, dimarts, el telèfon va ser el portador de la mala notícia. Una veïna de 91 anys, la Rosa, que va tenir la darrera polleria al costat de la fonda de Cal Ros i vídua d'Ernest Dalmau (pintor) em donava la notícia del traspàs del fill petit de Cal Ros, en Joaquim (Pim, per als amics). Estava trasbalsada. Aquell barri era un barri ple de mainada i de vida i molts fills dels botiguers, i ella mateixa em deia que a vegades li havia donat el menjar junt amb els seus.

Estic escrivint aquestes ratlles amb un dolor més gran del normal. Parlar de veïns del teu barri on de petit han acollit la mainada del carrer... hi ha uns lligams de records inexplicables. Eren tres germans, tot i que jo era més amiga amb la Rosa Maria, coneguda pels gironins com la Ioia, que a part d'ajudar a la fonda com tots treballava als Jutjats de Girona, on va ser traslladada a Puigcerdà fins a la seva jubilació. Llavors hi havia en Martí, el gran, que era com jo però va morir en la flor de la joventut.

En Joaquim per a mi, que és com jo li deia de petit, es va casar amb la Queta, filla dels botiguers del meu barri del Colmado Cornella, en Siset i la Rosita, ella era dependenta de la senyora Cornella i es va quedar el Colmado, conservant el mateix nom i ens va deixar jove en una operació. Després hi va haver Queviures Rosa.

Què podria arribar a explicar que era el veïnatge gairebé 70 anys enrere quan casa d'un era casa de tots. Cal Ros formarà part de la història de Girona pel que va significar per als gironins i la gent de fora. Era un lloc reconegut en el món de la gastronomia. Primer era més fonda, on tenien habitacions i gent a dormir quan érem petits. Després s'hi van fer reformes i va ser més restaurant. Aquell temps, a la placeta, hi paraven el cotxes de línia de Bàscara. Una part dels vidres de la fonda eren glacejats i hi havia una petita finestreta on es venien els bitllets, la foguera de Sant Joan es feia a la placeta, on donava l'ara tancada Papereria Jordà. A Cal Ros ens vam fer les nostres primeres Coca-Coles amb un vas d'aigua i barres d'estrep. Parlar de Cal Ros, els avis, la Meri en Martí i fills em donaria per a molt. Aquells anys no hi havia esprais de nata ni màquines i feien postres amb bescuit de Can Puig, pastisset combinat amb nata muntada a mà nostra, que ens n'encarregàvem; jo era una nena i em feia una vergonya entrar allà amb allò tan ple de gent, ho passava malament.

En Joaquim i la Queta no tenien fills però tenien nebots per les dues parts, un nebot, el fill de la Ioia, en Gerard, el més petit. A la tarda en Joaquim el portava a berenar i gaudia del seu nebot amb tota la il·lusió del món. Recordo que un any li va regalar un casc de manaia de veritat i el vàrem retratar, llavors va fer emmarcar la foto i ens la va dedicar i va estar penjada a la nostra paret fins al tancament i li vaig dir, al Gerard: “Quan surti el llibre la publicaré.” En canviar d'amos en Joaquim em va obsequiar amb un joc de plats i copes, des del nostre tancament no ens havíem vist més a causa del nostre problema i ell va ser tocat per aquesta vareta que ens esgarrapa tants amics en la flor de la joventut. No sé què ho fa, però el meu estimat Barri Vell sembla un plàtan centenari a la tardor que li cauen fulles contínuament.

Avui li diran adeu al Tanatori de Girona. Sé que són molts els gironins que s'aplegaran per estar al costat d'aquesta família estimada. La Queta, la seva esposa, la Ioia, la seva germana i persona molt estimada pels gironins, gent del jutjat on va treballar, amics, veïns i restauradors en aquests moments tan especials de dir adeu a una persona estimada.

Joaquim, quan arribis al lloc que tens reservat dona records a part dels teus a la gent del barri que t'ha precedit i que plegats t'esperaran amb els braços oberts.

Mai t'oblidarem. Descansa en pau.