El «GPS» de la navegació medieval

La carta de Gabriel de Vallseca de 1439 és una eina de primer ordre per conèixer, d'una banda, l'evolució de la cartografia, com treballaven els tallers de cartògrafs a l'edat mitjana, quins eren els professionals més prestigiosos d'aquesta disciplina i quin ús es feia d'aquestes representacions. És també, d'altra banda, un mirall de com era el món conegut aleshores, ja que el mapa il·lustra la toponímia, la hidrografia i l'orografia, a banda de les banderes i escuts que mostren els dominis polítics i econòmics, actualitzats respecte a altres cartes anteriors. El mapa comprèn des d'Escandinàvia fins al Turquestan, i representa la Mediterrània, la mar Negra, la mar d'Azov i les costes atlàntiques d'Europa i del nord d'Àfrica. Es tracta d'un dels exemples més importants de cartografia medieval de l'Estat, i és l'exemplar més antic que es coneix d'aquest cartògraf mallorquí, el més important de la primera meitat del segle XV. Vallseca, d'ascendència jueva, s'hauria format en l'anomenada «escola mallorquina» i és hereu del treball d'altres cartògrafs de renom, com ara Cresques Abraham i Guillem Soler.

Les cartes portolanes, segons indica l'autor, Ramon J. Pujades, són mapes a escala que representen el perímetre litoral de manera realista, dibuixats sobre pergamí i creuats per una xarxa de línies que representen les direccions o vents que marca la brúixola. Amb l'ajut de la carta i d'un compàs de puntes, els navegants podien determinar la travessia més adient per viatjar d'un indret a un altre. La informació litoral, doncs, és l'essencial, tot i que algunes cartes, com en aquest cas, aporten també informació toponímica, geogràfica i cultural.

La toponímia és una part molt important de les cartes. Els noms, escrits perpendicularment, indiquen els grans accidents geogràfics i situen els ports més importants del comerç marítim. Aquesta aporta 1.850 topònims.

La carta de 1439 és la més antiga que es conserva de Vallseca. Té unes mides de 75,5 x 112 cm, i una escala més petita de l'habitual, una de les principals aportacions cartogràfiques, juntament amb una representació innovadora de les illes Açores.

La representació orogràfica més important en la cartografia mallorquina és la serralada de l'Atles –aquí desproporcionadament llarga–, que en les cartes apareix amb dues denominacions: Montis Claris per als cristians i Carena per als àrabs. Al continent africà s'hi concentren els elements ornamentals més vistosos. Al llarg de la conca del riu de l'Or apareixen les figures i les llegendes de diversos reis africans, la representació dels quals combina atributs occidentals i àrabs. També la mar Roja és un element característic de la cartografia medieval i té un paper protagonista pel seu color i les seves dimensions. L'ornamentació del continent asiàtic inclou també la reina de Sabà i la representació dels reis d'Orient. No obstant això, l'autor assenyala que l'esquema gràfic general del mapa no aporta gran innovació, ni quant a la hidrografia i l'orografia ni tampoc en les llegendes, perquè recupera el disseny esquemàtic convencional que ja figurava en una carta d'Angelino Dulceti de 1339 copiat per Cresques Abraham en l'Atles català cap a l'any 1375. L'autor de l'estudi, Ramon J. Pujades, analitza tots els elements iconogràfics usats i els compara amb obres anteriors per concloure que l'únic element ornamental rellevant en les cartes de Vallseca és la sanefa que emmarca el mapa. Qualifica Vallseca com a «eclèctic», ja que va incorporar les aportacions més interessants de diversos cartògrafs que el van precedir, tant a Mallorca com a les ciutats italianes, la qual cosa fa pensar més aviat en «un pintor miniaturista reciclat com a cartògraf», segons Pujades.

L'edició ha estat obra de Lumenartis, el govern de les Illes Balears, l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya.