D'on n'hi ha, no en raja
El Girona s'ha desmarcat completament del seu futbol de base, que passa un moment excepcional i, sense filial, els jugadors que surten del juvenil són regals del cel per a altres clubs
Josep Gusó no creu en el futbol de base i Javi Salamero (i això que n'ha viscut uns quants anys) no ha fet ben res perquè el president hi cregui. Qui sap si l'arribada de Narcís Julià significarà un canvi de filosofia del Girona envers el seu planter, oblidat fins a uns extrems inversemblants, fins al punt que ja fa dues temporades els equips inferiors van per lliure, guiats per una junta directiva formada majoritàriament per pares que busquen ingressos de sota les pedres per quadrar un pressupost d'uns 250.000 euros, que no és cap broma.
Fa cinc anys que els equips inferiors del Girona transiten per l'elit, amb el mèrit addicional que ha tingut mantenir-s'hi. Que arribessin al cim ho va fer possible Narcís Julià en l'etapa dels Roche, quan l'actual tècnic de la primera plantilla i aleshores director esportiu del club va tancar acords de fusió amb el Bons Aires i el Vilobí. El Girona, immers des de feia temps en la mediocritat més absoluta pel que fa al futbol de base, es va convertir en quatre dies en un referent a Catalunya, al mateix nivell –quant a categories– del Barça, l'Espanyol, el Cornellà i la Damm.
Però el club no n'ha sabut treure suc. Dels sis gironins que hi ha en la plantilla, ni un s'ha format en els equips inferiors del Girona. Tampoc els que van marxar a l'estiu (Serra, Arnal, Jaume Duran i Eloi Amagat) o l'últim acomiadat (Hèctor Simon). La gironització decreix i en les futures promeses s'hi ha cregut ben poc. Els dos últims casos, Serramitja i Arimany, se n'han anat amb la baixa a la butxaca cap a Gavà i Llagostera. Martí Bartrina ha agafat direcció cap a Cassà. I com ells, abans, una llista inacabable.
Un any excepcional.
Sense filial –el club ha passat de tenir-ne dos (Cassà i Guíxols) a no tenir-ne cap–, la deixadesa del Girona és aliment per als altres, que esperen amb els braços oberts els jugadors que acaben l'etapa de juvenil en la màxima categoria.
El debut de Fran (Girona-Rayo) així com la seva convocatòria i la de Masó (Recreativo-Girona) podrien ser dos indicis de canvi, tot i que també ho era el cas de Serramitja el curs passat. La qüestió és: s'acabarà prenent seriosament algun dia el Girona el seu futbol de base o acabarà lamentant que arribarà el moment que un altre club qualsevol s'aprofitarà –esportivament i/o econòmicament– d'algun talent nascut, criat i format a Torres de Palau?
EL PLANTER DEL GIRONA
Els traspassos, la font del Figueres
En plena fase de sanejament de l'entitat, el Figueres va trobar en els traspassos la millor fórmula per reduir el dèficit i poder mantenir el dia a dia. Aquesta també seria una de les aspiracions del Girona, però les perspectives no són gaire engrescadores tenint en compte que hi ha pocs jugadors amb contracte més enllà de l'estiu del 2010, i els pocs que hi ha no són precisament joves promeses que puguin despertar l'interès d'algun club (Hiroshi és, en certa manera, l'excepció d'una llista amb Jorquera, Dani Mallo, Migue, Tortolero, Gerard i Peragón). El Figueres, però, amb Albert Valentín com a cap visible de l'àrea esportiva, sí que va aprofitar-ho, tot i que l'aparador no era ni de bon tros el de la segona A com té el Girona. Van fer el camí del Figueres a l'Espanyol Diego Ribera –25 milions de pessetes–, Nan Ribera –35 milions més 10 més per jugar deu partits a primera–, David Miranda, José Santos, Hèctor Simon i Òscar Serrano. La Unió va col·locar al Barça Damià Abella i fins i tot Manel Expósito, a qui el Figueres havia fitxat del Sant Andreu i va traspassar sense que el jugador hagués debutat a la Unió. El club figuerenc també va rebre 15 milions –sempre en pessetes– del Còrdova per Arnau Sala i va traspassar Quique Beltrán al Granada i Oriol Serra al Vicenza. En el futbol de base, més operacions: Pep Esteve al Mallorca juvenil; Xumetra i Coto al Barça infantil i Albert Blázquez i Moñino a l'Espanyol infantil.
A Vilobí encara plouen beneficis
El Vilobí, que fa cinc anys que va abaixar la persiana, era el club que tallava el bacallà a la demarcació en el futbol de base a finals dels anys noranta i començaments del mil·lenni. Ho tenia tot (les millors categories i els millors jugadors) i no només nodria la primera plantilla dels fruits del seu planter, sinó que va protagonitzar els últims traspassos interessants del futbol gironí. Amb el president Josep Panella al centre d'operacions, el club va tancar una pila d'operacions, algunes de les quals van ser molt rendibles no només en el moment d'executar-les (el traspàs), sinó també a mitjà i llarg termini (les clàusules). De fet, tot i que el Vilobí va desaparèixer, encara hi ha jugadors que reporten beneficis, els quals van a l'Ajuntament (quan Panella va decidir posar punt final a la seva llarga aventura, es va acordar que els diners que poguessin rajar en un futur anessin cap al consistori amb la condició que els invertís en equipaments esportius). Així, amb el club enterrat, encara s'estan executant clàusules per partits jugats de Coro i Àngel (Espanyol). O l'últim cas, el de Toribio (Barça), que ha debutat amb el Màlaga a 1a (entre tots tres, més de 200.000 euros més per a les arques municipals).