Un art poc valorat

Com diria aquell, són mals temps per a la lírica, en general, i per a la creació cultural en particular. La crisi econòmica ha arribat a les institucions en forma de retallada econòmica en tots els fronts. Quan es donen aquestes circumstàncies l'experiència demostra que la cultura és la primera a rebre. Si no que l'hi expliquin a David Campos, reconegut coreògraf, ballarí i director de la companyia de ballet clàssic que porta el seu nom i resideix a Santa Coloma de Gramenet. El Ministeri de Cultura, tan allunyat de la realitat de Santa Coloma com de la de Catalunya, ha decidit suprimir 40.000 euros que aportava a la companyia catalana per poder fer gires per l'Estat i l'estranger. Deu ser que des del cas Pretòria, tot el que sona a Santa Coloma de Gramenet és mal vist, perquè no s'entén que el ministeri retalli una subvenció que aportava anualment a una de les poques companyies estables catalanes i de tot l'Estat. Campos es queixa que el representant de la Generalitat a l'Institut Nacional de les Arts Escèniques, dependent del ministeri, no va defensar els interessos colomencs que, en aquest cas, són els interessos catalans. La retallada en l'aportació pública ha obligat el director i coreògraf a acomiadar els seus ballarins perquè no els pot pagar els salaris. Si no rep oxigen públic aviat, la companyia pot fer caure el teló definitivament.

La dansa, i especialment el ballet clàssic, és un art poc considerat en l'àmbit públic i poc programat en l'àmbit privat, cosa que dificulta la viabilitat d'empreses privades que s'hi dediquin, perquè la rendibilitat del seu negoci està poc garantida. És per aquest motiu que les subvencions públiques són determinants. Hi ha qui pensa, des d'una òptica liberal i defensora a ultrança del lliure mercat, que la cultura no s'hauria de subvencionar, però deixar certa cultura en mans de l'economia de mercat és condemnar-la a la desaparició. La dansa és l'exemple més clar. Això no vol dir que s'hagi de pagar tot a les companyies que s'ajuda, però sí que convé garantir-los uns mínims que els assegurin la continuïtat i els permetin anar a competir al mercat amb la garantia que poden fer-ho amb dignitat i amb igualtat de condicions respecte d'altres companyies, estatals i estrangeres, que sí que tenen els seus governs respectius al darrere.

En més d'una ocasió, i quan ha convingut, els polítics han lloat públicament la feina feta per David Campos. Catalunya necessita companyies estables de dansa, que generin llocs de treball i que estiguin organitzades de manera professional i que ambicionin, com és el cas, ocupar un lloc en l'escena espanyola i internacional. No es pot deixar morir una empresa com aquesta només perquè la crisi econòmica colla les administracions o per la falta d'interès d'un ministeri que tant li fa el que passi a Catalunya perquè té el que considera que necessita a Madrid. En aquest sentit, la Generalitat ha de defensar els interessos de la cultura catalana davant del govern central i l'Ajuntament ha de fer el mateix, perquè no és habitual que resideixi a la perifèria barcelonina una companyia que contribueix a potenciar de cara enfora el nom de la ciutat. No perdem una oportunitat més, de les moltes que s'han perdut, només per una visió gasiva a curt termini. Apostem per un projecte que té un passat que l'avala –el ballet ha fet vuit produccions de gran format que han vist més de 150.000 persones de dins i de fora de l'Estat i ha rebut una allau de crítiques positives avalant la professionalitat de David Campos– i un futur que era esperançador fins que la trista realitat l'ha truncat. No neix cada dia un creador que estigui disposat a emprendre un negoci, amb el risc que això comporta; no és moment per abandonar-lo a la seva sort.