opinió
L'MTC d'Ascó i el desastre de Kixtim
El 1957 es va produir una catàstrofe en un magatzem militar de residus nuclears als Urals, accident ocultat per l'URSS i el KGB
Tot veient la informació que Els matins de TV3 dedicava a la ubicació del magatzem temporal centralitzat (MTC) d'Ascó, vaig escoltar les opinions del catedràtic d'energia nuclear de la UPC, Xavier Ortega. I vaig quedar astorat quan va declarar que no s'havia produït mai un accident en un magatzem de residus nuclears d'alta radioactivitat. Una hora després, l'alcalde d'Ascó, Rafael Vidal, justificava la votació del ple municipal a favor de l'MTC dient que el risc era «nul».
Contràriament, el diumenge 24 de gener, i al llarg de la meva intervenció a la plaça de l'Església d'Ascó, feta al final de la manifestació contra l'MTC, vaig referir-me a la catàstrofe ocorreguda el 1957 en un magatzem militar de residus nuclears d'alta radioactivitat del centre de retractament de Kasli, als Urals; accident que seria ocultat per l'URSS i el KGB, fins que fou reconegut durant la glasnost de Mikhaïl Gorbatxov.
És per això que voldria ampliar la informació i d'aquesta manera replicar públicament al professor Ortega. Quan l'octubre de 1989 vàrem organitzar a Barcelona el Primer Simposi Internacional Una Sola Terra, vaig convidar-hi el biòleg Zhores A. Medvedev, perquè ens parlés del tema. Nascut el 1925 a Tbilisi, dissident a la Gran Bretanya des del 1973, treballava a l'Institut de Recerca i Investigació Mèdica de Londres i és membre de l'Acadèmia de Ciències de Nova York. Un decret de Gorbatxov va fer que li tornessin la nacionalitat soviètica el 1990. El seu nom va tenir ressò quan va denunciar aquest desastre nuclear publicant The nuclear disasters in the Urals (1979).
La seva conferència al Museu de la Ciència, presentada pel físic Pere Carbonell, investigador de la Universitat de Bremen, va ser documentada amb fotografies de satèl·lit fetes pel Laboratori Nacional d'Oak Ridge de Tennessee. Les imatges demostraven els efectes devastadors de l'explosió que va contaminar tota una regió de llacs entre Txeliabinsk i Sverlovsk, i a la població de Kixtim, de 38.000 habitants. El contingut de les seves explicacions es troba en el llibre Una Sola Terra, publicat el 1990 pel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca i per l'editorial Gustau Gili. El 1988 jo havia escrit un ampli document sobre el desastre en un annex del meu assaig Chernóbil: el fin del mito nuclear, editat per Anthropos.
En més d'una ocasió m'he referit al desastre de Kixtim dient que és un precedent tràgic per a l'absoluta seguretat dels cementiris nuclears, un equivalent del que ha significat l'accident de Txernòbil per a les central atòmiques.
Se'ns dirà que durant els anys de la guerra freda l'URSS no gaudia del nivell tecnològic i de seguretat que tenen avui les instal·lacions nuclears dels països occidentals. D'acord. Però el que és inqüestionable és que l'accident es va produir, i que és un risc a considerar juntament amb l'estructura del subsòl dels terrenys d'Ascó, format per unes marges argiloses expansives (reconegut per un informe geotectònic de 1972). També caldrà valorar el perill d'actes terroristes durant el transport de residus provinents de totes les centrals espanyoles, cosa que obligarà l'Estat a incrementar la militarització i el control policial en totes les comarques de l'Ebre afectades.
L'explosió de Kasli va ocasionar milers de morts i afectats per la radioactivitat a la instal·lació, en una presó militar propera i a la població de Kixtim. El 18 de març de 1959 el diari austríac Die Presse publicava una declaració d'un científic alemany que tornava de l'URSS després d'anys de captiveri, i parlava per primera vegada de la contaminació radioactiva d'una extensa zona de Sibèria Occidental. Però l'article documentat sobre l'impacte ambiental de l'explosió de Kasli el va escriure Medvedev a la revista New Scientist el 4 de novembre de 1976. El magatzem nuclear s'havia construït a la riba del riu Tetxa, prop del llac Irtiaix. L'explosió va contaminar 2.700 quilòmetres quadrats i va emetre un bilió de m³ de residus líquids, d'alta i baixa radioactivitat, com ara plutoni, ruteri, triti, cesi i estronci. Catorze llacs i trenta pobles van quedar contaminats i 60.000 persones van haver de ser traslladades a altres regions.
Les revelacions de Medvedev van ser confirmades per un altre científic, Lev Tumerman, mitjançant un article publicat al Jerusalem Post el desembre de 1976. Tumerman havia viatjat per la regió contaminada el juny de 1960.
L'Oak Ridge National Laboratory va dir que la causa de l'explosió podria haver estat el nitrat amònic, subproducte dels residus. Medvedev opinava que fou una filtració de l'aigua que va reaccionar amb el plutoni contingut en els combustibles gastats. El relat més detallat de la catàstrofe es troba en el document Analysis of the 1957-1958 soviet nuclear accident, redactat pels científics J.R. Trabalka, L.D. Eyman i S.I. Anerbah, del Departament de Ciències Ambientals del Laboratori Nacional de Tennessee.
No podem comparar les característiques de la tecnologia soviètica dels anys 50 i 60 amb els actuals MTC, però el problema de les altes temperatures dels residus nuclears i les possibilitats de reaccions explosives com les que van produir-se a Kasli no han estat desmentits.
Recordo que Zhores A. Medvedev va acabar aquella conferència dient: «Estem arruïnant els valors més essencials per a l'existència humana: l'aire pur, l'aigua neta i un entorn humanitzat i saludable.» Aquest és també el clam de milers de catalans de les Terres de l'Ebre que diuen «no» al risc de l'MTC.