El senyor Emili Ymbert, el meu veí i amic

El nom del meu carrer, Narcís Monturiol i Estarriol, el va batejar el senyor Emili, el meu veí, paret per paret. Aquest carrer, mig de l’antic municipi de Santa Eugènia de Ter mig del nou barri de Sant Narcís de Girona, al veïnat de la Rodona, es deia de José Calvo Sotelo. Quan l’Ajuntament de Girona va annexionar-se el poble del Pla de Ter va resultar que aquest polític ultradretà assassinat pocs dies abans del cop d’estat de 1936 passava a tenir dos carrers dedicats al nou municipi gironí; el senyor Emili, nascut a l’Empordà, àgilment va proposar que es canviés el nom del nostre carrer pel d’un il·lustre personatge “inventor i polític” (és el que diu la placa oficial), el d’en Monturiol. Quan el senyor Emili m’ho explicava se li escapava un somriure trapella, atramuntanat.

Els diaris esportius recullen avui la trista notícia de la mort del meu veí. I la trajectòria de la seva vida. Ymbert era un esportista, futbolista i futboler, de sempre. Havia estat porter del Girona FC, entrenador de la UE Figueres, afeccionat sempre, veterà quan tocava, actiu fins al darrer minut.

No soc gaire, per no dir gens, coneixedor dels entrellats del futbol, però estic content que el Girona estigui a primera, que estigui fent la campanya que està fent, i que el senyor Emili ho hagi vist i gaudit. Un vespre de la passada temporada ens vam trobar a la porta de casa quan ell tornava de Montilivi, jo per la ràdio havia escoltat que el “nostre” equip havia empatat 2-2, i el vaig felicitar pensant que passar tota una tarda gaudint d’un espectacle amb quatre gols en total era una manera immillorable d’omplir el temps. Ell em va mirar sorneguer (per dir-ho suau) i em va engaltar: “S’ha de guanyar sempre encara que sigui amb un 1-0, Manel!” Tenia raó.

Amb la seva dona, la senyora Elena Rosa, hem passat vespres i nits de cap d’any de converses que sempre recordarem, la Carme i jo. Dels seus viatges a París amb l’eugenial pintor Enric Marquès com a cicerone de la capital del Sena; de les xefles que muntaven a casa seva, a la Rodona, fins a “altes hores”, fins que arribava el sereno a cridar-los a l’ordre; dels seus llargs estius a Agullana...

Avui seré jo qui retalli de la premsa local el que s’hagi escrit sobre ell, com ell mateix feia de tot allò publicat que li interessava i ordenava o repartia entre els seus amics i coneguts i que pensés que els pogués interessar. Lector de premsa esportiva, home d’auricular de ràdio a l’orella... ha viscut intensament sense fer mal a ningú, regalant-nos la seva amistat més enllà d’un respectuós veïnatge.

Ho tinc difícil però, quan sigui gran, vull ser com el senyor Emili.