EL BAGUL
TONI PADILLA
Un equip de futbol d'escola amb Salvador Dalí de porter
Uns seixanta anys abans, el 1927, Dalí s'anava guanyant la fama de geni excèntric, sense televisió, sense uns bigotis tan llargs i sense tants pixapins estiuejant a casa seva. Ara, llavors ja n'hi havia, de turistes, i alguns de ben il·lustres. Aquell 1927, la família Dalí va acollir a la seva residència d'estiu des Llané de Cadaqués sopars que s'allargaven fins ben entrada la nit, en què Lorca deia la seva, el guitarrista Regino Sáinz de la Maza acaronava les cordes de la seva guitarra i els jugadors del Barça Samitier, Piera i Sagi-Barba explicaven anècdotes. La germana del pintor, Anna Maria, fins i tot recordava que molts dies s'hi afegien el llavors entrenador del Barça Romà Forns i la seva filla, a qui Dalí anomenava la Picasso perquè li veia unes «faccions molt fortes i picassianes». Eren dies d'estiu en què es jugaven partits a la platja, en què es xerrava d'art, cinema i futbol, i en què Dalí deia la seva de tot, ja que durant la seva infància, el pintor no girava la cara a aquest esport. És clar, al pati del costat del col·legi on va estudiar a Figueres, la Salle, s'havien jugat alguns dels primers partits a la ciutat. Anys més tard, la fama va allunyar el futbol del dia a dia del pintor. No hi tornaria fins a aquells quadres que va fer en els anys setanta per al Barça i el Sant Andreu. Llavors, Dalí i el futbol ja eren fenòmens de massa, a diferència d'aquell 1927.