A propòsit de les cartoixes valencianes

Ara que la vida monàstica està en franc retrocés, particularment la que caracteritza des de finals del s. XI la Cartoixa, la Generalitat, per mitjà de la seua àrea de cultura, presenta una mostra sobre aquest singular orde religiós en el Museu de Belles Arts de València.

Mai és tard, veritablement, si el que es proposa a la societat valenciana és tastar i delectar-se d'una petita part del que suposen vuit segles de presència dels monjos blancs entre nosaltres. Al capdavall, 728 anys (amb les seues obligades intermitències històriques) d'intensa espiritualitat, cultura i art atresorats pels seus monjos que ens han transmés una fèrria voluntat per apropar-se a Déu des de l'anonimat i el retir més estrictes.

El fet que aquests religiosos dediquen, encara a hores d'ara, la seua vida a pregar per la resta de congèneres, tot i renunciant a dur una existència —diguem-ne— social, fa que els seus costums hagen variat poca cosa dels que dugueren els seus predecessors al llarg del temps. La seua quotidianitat, desenvolupada a l'interior dels seus aïllats cenobis en soledat i vida comunitària, és prova fefaent que el rellotge vital que ens mou a la resta s'aturà per sempre al seu sí des que arrelaren a casa nostra.

La seua puresa descansa en una regla que a penes ha estat modificada. De fet, els primers conventuals no en tingueren cap escrita fins anys després de fundar-se la primera casa a Saint-Pierre-de-Chartreuse, prop de Grenoble (coneguda endavant com la Grande Chartreuse).

Al regne de València es comptabilitzaren al llarg dels anys cinc cartoixes, algunes d'elles efímeres, a més d'altres intents frustrats a última hora, és a dir: Portaceli (1272), Valldecrist (1385), l'Annunciata (1442), Aracristi (1585) i Viaceli (1640). La primera per voluntat del bisbe Albalat prengué cos a Serra, la segona impulsada per Martí I l'Humà i sa muller Maria de Luna ho féu a Altura, la tercera es degué a la decisió del comerciant Jaume Perfeta a Marxalenes, la quarta tingué com a fundadora a la noble Elena Roig i arrelà al Puig, mentre que la darrera quallà a Oriola arran la donació del pròcer Tomàs Pedrós .

Entre els seus il·lustres habitants, molts d'ells d'un prestigi acadèmic, social, polític i espiritual ben palés inclús internacionalment, potser reeixiren sobre manera el valencià Bonifaci Ferrer (primer general valencià i espanyol en regir l'Orde, escindida pel Cisma d'Occident), el turolenc Francesc Aranda (conseller de Joan I i Martí l'Humà), ambdós delegats del regne de València per a participar en el transcendental Compromís de Casp, o el saguntí Francesc Maresme (segon general valencià i espanyol de l'Orde novament unificada).

Malauradament, a pesar que els cartoixans enriquiren el seu llegat a terres valencianes amb l'assentament de monges al monestir cistercenc de Benifassà fa unes dècades, la seua petja corre el risc de difuminar-se per sempre atesa la duresa dels seus costums i la minva creixent de vocacions. Circumstància que ha de posar-nos en alerta i evitar, en allò possible clar està, que l'incalculable tresor de què han fet a gala transmetre'ns puga perdre's. Un pòsit que va més enllà del seu propòsit espiritual (malgrat que no s'entén sense aquesta finalitat, òbviament) i que —conjuntament— és prova fefaent del seu compromís amb la terra que els ha acollit secularment fins avui.

Entre els reptes que la Generalitat ha d'assolir indefectiblement estan, a títol d'exemple, l'acurada restauració de les cartoixes d'Altura i del Puig i el manteniment de la de Serra, la degana d'aquestes fundacions autòctones, així com potenciar el seu estudi, ús cultural i divulgació. Afortunadament, els especialistes valencians en la matèria són reconeguts internacionalment i tenen molt a dir en aquest assumpte.

Signen també aquest article Josep-Marí Gómez Lozano, Francisco Fuster Serra i Josep-Vicent Ferre Domínguez