La comicitat d'«Águila roja»

No es pot veure Águila roja, sense riure. No és una comèdia estricta, però cada vegada que Sátur obre la boca sembla un gag de José Mota. I tampoc és un drama d'època, tot i l'esforç important de vestuari i d'ambientació per fer-nos creure que som a la villa de Madrid del segle XVII. Águila roja té tant de credibilitat històrica com una novel·la històrica d'aquestes amb còdexs misteriosos i símbols per investigar. És una sèrie d'aventures que, tot i haver-se radicalitzat, amb més escenes a la banyera, al llit o a les masmorres, continua fent riure. Com en el final de la segona temporada, emès dijous, en l'assalt a la fortalesa: els portuguesos eren els dolents –vestits de vermell, com de carnaval–, però els bons –els soldats de l'imperi espanyol vestits amb quatre draps– aconseguien alliberar els companys amb l'ajut del superheroi, el ninja emmascarat. Però l'acció no va ser el teòric moment àlgid del capítol de cloenda sinó les revelacions familiars, previsibles. I en aquesta comicitat involuntària que destil·la la sèrie, s'hi mou amb més naturalitat Lucrecia –que aborda obertament la caricatura del personatge– que l'heroi justicier, a qui li toca creure's el paper, i això, amb plomes vermelles, es fa difícil.