Amb el carnet a la boca

Crear un carnet, obligar a tenir-ne i donar-lo, és una iniciativa que dóna aparença de formalitat i organització, però només l'aparença, i per això vostè, senyor/a lector/a, i tots els que vivim en aquest país, tenim tants i tan innecessaris carnets que probablement ens situen al capdavant del rànquing de carnet per habitant. Si es té carnet d'identitat i s'és jove, per què cal tenir carnet jove? Per què la targeta sanitària, si tothom que en tingui d'identitat té dret a assistència sanitària? La targeta client del Caproski (vostè ja m'entén) o la d'una xarxa de benzineres potser tenen justificació, però no tantes altres que estaments oficials, entitats privades, clubs i associacions fabriquen al crit de «treu-te el carnet!» o «ja tens el carnet?», noves credencials per a la col·lecció que traginem amunt i avall dins la cartera. Cada tardor algú veu la necessitat del carnet de boletaire i el tema és objecte de debat en els mitjans, senyal evident que renunciem a educar en el respecte al bosc i als espais d'accés obert i optem per regular i, aparentment, controlar. I el d'esparregaire, o el de conductor de cotxet infantil? Ningú no hi ha pensat? Amb aquesta carnetitis crònica que patim no és d'estranyar que es plantegi ara el nou carnet del corredor, una iniciativa de la Reial Federació del ram que permetrà, asseguren, córrer en curses i tenir els habituals descomptes irrisoris en algunes botigues situades sempre en localitats remotes. Seria el primer carnet obligatori per participar en una activitat esportiva popular, que obriria camí per a un futur carnet per a jugadors de petanca, justificat pel perill que et caigui la bola sobre un dit del peu, un altre per a ciclistes de cap de setmana, participants de cursa de sacs...

No podem seguir aquest camí. Posem-hi fre. Què semblaria un carnet oficial d'expenedor de carnets?