Teatre sense actors al Radicals Lliure

Tomàs Aragay i Roger Bernat formaven part de la General Elèctrica, una iniciativa que va acabar pràcticament quan se'ls va tirar a terra el local d'assaig. Cadascú ha fet el seu camí. Bernat venia de la dramatúrgia i el teatre. Aragay, de la dansa,. Doncs ara, s'exclamava gratament sorprès el director Àlex Rigola, Bernat fa un homenatge sense text ni actors a la ballarina Pina Bausch i Aragay, amb la Societat Dr. Alonso, renuncia per primer cop d'intervenir amb el públic per fer la seva primera obra de teatre. Són només dos exemples.

També sense actors és la proposta internacional Bonanza, que presenta un col·lectiu belga, que es coneix a Berlín: a través de cinc pantalles expliquen la història d'un poble que la febre de l'or va convertir en populós, pràcticament deshabitat. Les cinc pantalles ensenyen les cases on viuen els set últims habitants. També sense actors («però amb molts tècnics», matisa Rigola) és el treball de Heiner Goebbels. Es tracta d'una peça visual en què els actors són cinc pianos. Sergi Fäustino compta amb un trio de música per al seu espectacle a l'entorn dels grups de música. Ell recitarà els textos del periodista musical Kiko Amat, un encàrrec doble, ja que li ha demanat el text i la música que l'acompanyés.

El cineasta Albert Serra es va preocupar prou, ahir, de remarcar el seu rebuig per l'entorn del teatre. Ell, que fins ara va aconseguir estrenar una obra (amb una única representació) i que va enviar un text per representar al Lliure, finalment, puja a escena. Ho fa sense ànsia de representar res. Només de recitar unes frases que els seus actors (els habituals de les pel·lícules) són incapaços de memoritzar, deia amb sorna. Pulsagari planteja un retrat poètic del règim dictatorial de Corea del Nord que va segrestar (o no) el realitzador Shin Sang-ok i l'actriu Choi Eun-hee. També parteix dels fills de la dictadura argentina la peça de Lola Arias. I Angélica Liddell, amb una performance, homenatja la violoncel·lista Jacqueline du Pré que va haver de deixar de tocar quan li van diagnosticar esclerosi múltiple.

La quarta edició del Radicals Lliure («no serà l'última», insinua Àlex Rigola, que l'any vinent compartirà direcció amb Lluís Pasqual) repetirà l'experiència del Radical Weekend. Amb tres dies es pot veure, pràcticament, la majoria de les peces. És una cita a la qual, amb el suport de l'Institut Ramon Llull, assisteixen un centenar de programadors d'aquest camp escènic. Els resultats els perceben les companyies, que reben periòdicament contractacions per actuar en aquests escenaris de nova dramatúrgia. Narcís Puig, coordinador del Radicals, i un dels membres de l'equip de direcció artística del Lliure, calcula que es pot repetir el centenar de programadors de l'any passat.