Preparats per al pitjor

Durant dos dies, ahir i abans-d'ahir, alguns carrers del centre de Londres han viscut escenes de caos i de vessament de sang; el brogit de sirenes, d'ambulàncies i de la policia ensordia i acompanyava el de les detonacions de tota mena d'armes de foc; crits, corredisses, homes i dones amb les mans enlaire; també un desplegament inusual de forces de seguretat. Tot plegat, part de l'exercici Strong Tower. La capital britànica experimentava així els possibles efectes d'una amenaça prou latent: la d'un atac contra la població civil per part de terroristes suïcides. I comprovava la capacitat de resposta de les unitats antiterroristes, dels serveis mèdics d'emergència, dels equips d'evacuació.

Ahir, les maniobres policials, en què han participat mil efectius, implicaven fer front a tres encaputxats. Armats amb fusells automàtics, els tres homes es feien forts a l'estació en desús del metro d'Aldwich, al carrer Surrey, a la riba nord del Tàmesi, entre Strand i Temple, molt cèntrica. En el seu recorregut mortífer, havien causat ja diverses víctimes abans d'arribar a cobert. Feien foc, indiscriminadament, contra tot allò que es movia. L'actitud era la mateixa que es va veure divendres a Tunísia, o la que va colpir París al gener o encara un cafè de Sidney, a mitjan desembre del 2014. Objectiu? Fer tantes víctimes com fos possible.

Vista l'escena des de la balconada que Scotland Yard havia preparat perquè la premsa seguís l'espectacle, els esdeveniments semblaven, més que una acció real de pràctiques, el rodatge d'una pel·lícula.

Una vegada es va donar per enllestida l'operació, però, una pregunta ofegava l'aire, tant o més que la calor que ahir feia a Londres, on el termòmetre va arribar a 36 graus, en la jornada més calorosa al Regne Unit des del 2006: ¿fins a quin punt és possible preparar-se per a un cop dut a terme per una persona o per un nombre molt reduït de persones disposades a morir en l'atemptat? ¿Quantes víctimes són inevitables abans que les forces especials anul·lin els terroristes?

Les pràctiques poden assegurar una millor coordinació entre els equips de resposta armada i metges, bombers i operatius d'evacuació de civils. Però difícilment podran evitar morts d'innocents. De forma implícita ho assegurava ahir el coordinador de l'exercici, el comissionat de la policia metropolitana de Londres, sir Bernard Hogan-Howe: “Atès que el nivell de l'amenaça terrorista plantejada l'últim any ha crescut, és vital que ens entrenem i aprenguem a fer-hi front. Hem de pretendre, en primer lloc, impedir que ataquin, però també és essencial que els puguem interrompre si es produeix un atac.”

Des de l'octubre passat, el nivell d'alerta terrorista al Regne Unit és de “greu”, qualificació que suggereix que una acció terrorista és “altament probable”. L'any passat, els serveis d'intel·ligència van arrestar 218 persones vinculades amb potencials amenaces, totes elles relacionades amb el gihadisme d'Estat Islàmic (EI).

El nivell de “greu” de l'alerta terrorista que s'ha establert és el més alt des dels atemptats contra la xarxa del transport públic del metro i els autobusos de Londres del 7 de juliol del 2005, que va causar 52 morts. Dimarts vinent es compleixen deu anys del més gran atac terrorista en territori britànic contra la població civil. El van dur a terme quatre suïcides d'Al-Qaida, tres dels quals havien nascut i s'havien educat al Regne Unit. L'atemptat terrorista de divendres al complex hoteler de Sousse (Tunísia) és el segon més mortífer contra britànics de tota la història.

Ahir, durant la sessió de control al Parlament, el primer ministre, David Cameron, va confirmar la identitat de 27 de les víctimes, per bé que també va informar que s'espera que, en total, dels 38 morts, 30 siguin ciutadans del Regne Unit. Tots caiguts a mans de l'estudiant d'electrònica Seifeddine Rezgui, de 23 anys. El que més sorprèn dies després de l'atac a Tunísia, i quan en falten sis per a l'aniversari del 7 de juliol del 2005, és la relativa poca atenció de l'opinió pública britànica, i el poc que se'n parla a Whitehall, de política exterior en la lluita contra el terrorisme.

Als Comuns, Cameron ahir es va limitar a recordar que el Regne Unit és el segon país de la coalició que lluita contra EI a l'Iraq i Síria en llançar bombardejos després dels Estats Units. Ara bé, els especialistes creuen que amb això no n'hi ha prou. Cameron, però, no vol anar més enllà. Potser perquè recorda les dues votacions en contra de més accions militars a Líbia que va collir durant la passada legislatura. I de botes sobre el terreny, ni parlar-ne.

Però no s'entén tanta desídia si, també ahir mateix, el ministre d'Afers Estrangers, Phillip Hammond, va assegurar al Parlament que és la desestabilització de Líbia el que ha contribuït a estendre l'amenaça d'Estat Islàmic al nord d'Àfrica, causa última dels 38 morts de divendres.

Si no fos perquè és ple de cinisme, semblaria que el càlcul diplomàtic fet per Londres, i per la resta de cancelleries del món occidental, és que és més assumible un nombre de morts innocents que no pas embarcar-se en una lluita més decidida contra EI. Potser per això són molt més que convenients exercicis com l'Strong Tower. Per reduir al màxim el nombre de víctimes inevitables.