Josep Vidal, artesà de vida

En Josep ens ha deixat i, com sovint passa, m’hauria agradat tenir-hi una darrera conversa i poder-li fer un regal que li tenia a punt.

Tot i tenir-hi vincles familiars sobrevinguts, la coneixença em ve de l’interès cap al moble tradicional, art en què ell va excel·lir. El primer contacte el vaig tenir quan va muntar el seu primer taller en una casota de la carretera de Cassà de la Selva. Acumulava ja aleshores un llarg periple com a fuster i ebenista, i l’oportunitat de condicionar peces pel Museu Diocesà li va obrir el gust i el coneixement cap al món de la restauració. La passió amb què ho vivia era colpidora; s’engrescava com un marrec amb cada peça que trobava o amb algun detall de què s’havia assabentat. I es lliurava a la feina amb entusiasme, amor i traça, fins a aconseguir recuperar l’esplendor perduda d’aquella vella calaixera o aquella caixa humil, deixant-ho al punt just, impecable i sense estridències.

Només el distreia el xerrar, que era quelcom que també li agradava, sobretot si es tractava de parlar de l’ofici. I entremig de la conversa hi havia sempre aquell somriure il·lusionat que només les persones satisfetes del que fan poden lluir.

Del dia que ens va ajudar a decorar una caixa de núvia a 12 mans i de les estades que generosament em deixava fer per aprendre els rudiments de la restauració, ja al nou taller de Llambilles, en guardo un bellíssim record.

En el seu comiat es deia que ningú desapareix del tot fins que no se’n perd la memòria. De ben segur que en aquest cas la recordança serà ben llarga per part de familiars i amics. Però, a més, el seu record restarà perenne en la seva obra. Molt de temps enllà, algú tindrà aquella peça que ell va saber preservar i recuperar i, sense saber quines van ser les mans que ho van fer possible, gaudirà del seu treball. És la meravella i el privilegi del bon artesà i el llegat d’un home que va saber tractar amb sensibilitat el moble, però també la família, l’amistat i la vida.

Del seu mal deixeble i bon amic.