El tren se'n va buit

Un matí arribo a l'estació del tren i veig que la gent, que en circumstàncies normals estaria repartida al llarg de l'andana, es troba tota concentrada a la boca del pas subterrani que comunica amb les altres andanes. A la via cinc hi ha un tren, amb origen en aquesta estació i per tant buit, que fa tota la pinta d'haver de sortir d'un moment a l'altre cap a Barcelona. Com que els altaveus no indiquen res, els candidats a viatgers no s'aventuren a baixar les escales del pas subterrani i anar fins a la via cinc i tornar-les a pujar, perquè tenen por que mentre fan aquesta maniobra arribi un altre tren a l'andana u on es troben i el perdin.

M'uneixo al grup expectant. L'altaveu sembla que vagi per dir una cosa i tots fem un gest semblant al que fan els atletes situats en el punt de sortida d'una cursa quan veuen alçar-se la pistola. L'altaveu només anuncia, en català i castellà, que està prohibit fumar «en tot el recinte de l'estació». Ens relaxem una mica, fem uns estiraments, i de seguida l'altaveu torna a fer senyal de voler parlar. Una noia precipitada ja ha baixat dos graons quan la veu avisa, en català i castellà, que la gent s'ha d'abstenir de travessar les vies i que ha d'utilitzar els passos subterranis. L'avís no pot anar per a nosaltres de cap manera, perquè si hi ha unes persones aquí i al món sencer disposades a passar per un pas subterrani som les que ens trobem reunides en aquest punt. Són avisos gravats, que es repeteixen de tant en tant automàticament i que se senten de manera simultània a totes les estacions. Fins i tot a les estacions que en comptes de tenir passos subterranis els tenen elevats. El tren de la via cinc segueix quiet, però és una quietud estranya, una quietud tensa. Si hi ha la calma tensa, per què no s'ha de poder tensar la quietud?

Ho veuen, com era una quietud estranya? Sense que els altaveus hagin dit ni ase ni bèstia sobre el tren objecte de les nostres observacions, se senten els sorollets que indiquen que les portes es tanquen, les portes efectivament es tanquen i el tren se'n va cap a Barcelona sense cap passatger a dins. Un tren buit, un tren que només transporta aire, un tren amb només tara, sense càrrega ni màxima ni mínima, sense gent ni dreta ni asseguda. La noia que havia baixat dos graons els torna a pujar, el grup es dispersa per l'andana, un senyor comenta que ja que els altaveus no han funcionat el maquinista o algú del personal de l'estació hauria pogut fer l'avís. Vostès s'imaginen un maquinista baixant de la màquina i des de l'andana cinc fer gestos a la gent de l'andana u per indicar-los que pugin al tren perquè el tren que esperen és aquell? L'última vegada que vaig veure una escena semblant va ser a L'home tranquil, una pel·lícula de John Ford del 1952, l'any que vaig néixer.

Mentre esperem un tren que, efectivament, ens reculli i fins i tot quan ens ha recollit i anem tots per fi cap a Barcelona, jo no em puc treure del cap el tren que circula sense cap passatger. Em pregunto què deu haver passat quan ha arribat a l'estació que ve després de la nostra, la segona del trajecte. Jo sóc a l'andana esperant-lo, i si veig que va buit, em sembla que no hi pujo. Els passatgers d'aquesta segona estació que dic, que és la de Vilassar, estan acostumats que els trens que vénen de Mataró, que és on se situa el principi d'aquesta història verídica, arribin plens o amb els mataronins havent agafat els millors seients, que sempre són, com tothom sap, els que estan encarats al sentit de la marxa. Què deuen haver pensat els viatgers de Vilassar, avui, en veure que no hi ha ningú al tren? Que els passatgers s'han volatilitzat? Que hi són però no es veuen perquè han quedat reduïts a la condició d'ectoplasmes? Que Mataró ha quedat arrasada per una catàstrofe i no hi ha hagut supervivents ni per agafar el tren i fugir? Que els passatgers de Mataró, quan anaven a pujar-hi, han detectat algun perill imminent? Recordo algunes històries de por sobre vaixells que han estat trobats a la deriva sense passatgers ni tripulació i amb els llums tots encesos, i no puc fer res més que comprendre els viatgers de Vilassar i, en conseqüència, els de totes les estacions del trajecte, si tots s'han abstingut de pujar al tren fantasma per si de cas.

Jo només sé que la Renfe, la porti la Magdalena Álvarez o en Joaquim Nadal, dóna molt joc per fer cròniques periodístiques. He perdut el compte de les que la companyia ferroviària m'ha suggerit des que en sóc client habitual i escric al diari. Ara: normalment les cròniques sobre trens, tant les meves com les dels altres, tracten de viatges realitzats. Malament, amb retards, amb incidències a la catenària i a la via, amb els passatgers espremuts com llimones, però realitzats. A veure com supero un altre dia la crònica d'un tren buit i d'un viatge no fet, perquè si l'hagués fet no hi hauria hagut crònica, perquè el tren no hauria anat buit.