El gran antídot contra la por

Des de les cobertes de discos de les Germanes Serrano que hi ha penjades a l'espai de l'exposició dedicat a la prehistòria de la Nova Cançó fins a la multipantalla que, ja al final de l'itinerari, projecta vídeos de grups de música actuals, hi ha escassament cinquanta metres. Sense el que es recorda, però, en aquest tram, com apuntava ahir Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya, el país no s'explicaria tal com és. «La cançó va ser un gran antídot contra la por», assegurava. «La revolta popular i social, la reivindicació nacional, es va fer a través dels cantants –afegia el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras–. Gràcies a la Nova Cançó, tota la cultura del país es va desacomplexar.»

Dividida en quatre apartats –Una aventura de complicitat (1961-1968), La resistència a una dictadura en agonia (1969-1975), La banda sonora d'una eufòria col·lectiva (1976-1979) i L'herència d'uns cantants en una crisi crònica (1980-2010)–, la mostra emfasitza episodis com l'acte impulsat el 1961 per Miquel Porter en el qual es va emprar per primer cop el concepte Nova Cançó; els recitals catàrtics de Lluís Llach, Pi de la Serra i Raimon al Palau d'Esports de Montjuïc en una època, la dels primers anys de la Transició, en què els mítings polítics no estaven encara permesos o l'eufòria viscuda en les Sis Hores de Cançó a Canet. L'escenografia, d'Ignasi Bonjoch, també guarda espai per subratllar el paper de la poesia, la qual la Nova Cançó va ajudar a divulgar, i discogràfiques com ara Edigsa i Concèntric, així com una sèrie d'entrevistes a cantants que donen el seu punt de vista sobre el fenomen.