Fusions bancàries inevitables
Fins ara hem escoltat opinions de tot tipus, i de tots els col·lectius vinculats, en relació amb l’encara projecte de fusió entre CaixaBank i Bankia. Trobem a faltar escoltar una gent molt oblidada en les anàlisis i comentaris, però molt rellevant en les dues entitats, com són els accionistes particulars. En molts casos són estalviadors sacrificats que probablement van seguir la recomanació de compra de la seva oficina bancària. Des de les respectives sortides a borsa, l’any 2011, els accionistes de Bankia no poden haver estat més baquetejats, i els de Caixabank, tot i haver tingut una bona rendibilitat per dividends, han vist com baixava el preu de l’acció des dels 4,89 de la sortida a borsa fins als 1,80/1,95 euros d’abans i després de l’anunci de la fusió. Com ho seria per a quasi tots els accionistes de bancs cotitzats, aquí i arreu d’occident, és lògic que les perspectives d’aquesta fusió, i de les que indubtablement seguiran, hagin estat un bany d’optimisme i esperança per a aquests patidors estalviadors. Només per ells, la fusió ja mereixeria un aprovat alt, però a més en aquest cas estem al davant d’una operació corporativa quasi inevitable per molts motius.
En primer lloc, el rendiment empresarial de la banca és molt baix i tot indica que continuarà així per molts anys, almenys els que duri l’actual política de tipus d’interès nuls o negatius que quasi impossibiliten l’obtenció de marge financer. Si a això se li afegeix l’arribada de la nova crisi, tot i no ser d’arrel financera, acabarà comprometent la banca via morositat i la conseqüent frenada creditícia que comportaran els impagaments.
Tenitn en compte això, el Banc Central Europeu, totpoderós subministrador de liquiditat a les entitats de crèdit i als tresors, a més de supervisor bancari de les grans entitats europees, ha assenyalat el camí de les fusions. I és que amb la incapacitat de generar majors ingressos i beneficis, només queda la reducció de costos en estructura (oficines i serveis centrals) incloent la reducció de personal, que d’altra banda, desgraciadament, és sobrant atès l’allau digital i robòtic a què està sotmès el sector. Aquestes fusions serien més eficients i no amenaçarien la competència en el mercat bancari si es fessin transnacionalment, però la incomprensible al·lèrgia a perdre “campions nacionals” en molts països les evita, de moment. En definitiva, són fusions dictades per evitar mals majors que en aquesta situació de recessió econòmica serien molt dramàtics.
Fonaments fràgils.
A casa nostra, incomprensiblement, la fusió no ha estat vista per alguns com el que és, l’absorció de Bankia per part de CaixaBank. Si ho entenguessin així no hauríem sentit els gemecs per la pèrdua del “sistema financer català” (ara precisament?). Si alguna oportunitat genera aquesta operació corporativa és la possibilitat d’ampliar i reforçar la seu operativa de l’entitat resultant a Barcelona. Però ens ho haurem de guanyar amb seny, seducció empresarial i amb l’estabilitat que tant ens falta. No se si tothom s’hi posarà o preferirà seguir reclamant recuperar la poc rellevant seu social de València.
Només són pertinents les veus que manifesten preocupació pel manteniment de la suficient competència que efectivament no està garantida. I per cert, que es mantingui depèn també de la nostra actitud com a consumidors de serveis financers: comparant, exigint i dedicant-nos més a les nostres finances personals. En tot cas, seran els reguladors els que ho hauran de procurar perquè, de ben segur, això no pot passar per sobre de les raons estrictament econòmiques i de rendibilitat que fan la fusió –més ben dit, les fusions- inevitable.
