Pobre Bertrana!

Prudenci Bertrana era un gran depressiu i no n'hi havia per a menys, tant si mirava el present com si intuïa el futur. A Tordera, on va néixer, ni tan sols el coneixien. A Riudarenes, on havia viscut, el tenien per l'hereu escampa. A Palafrugell no el van voler premiar per immoral. A Girona el van jutjar i se'l van treure del damunt. A Barcelona el van tenir per no res. Després de mort i de trenta anys de silenci, a Girona van crear un premi amb el seu nom, atorgat sovint a escriptors que no han llegit ni Josafat.

Per als barcelonins, que no saben on transcorre l'acció de L'impenitent, Bertrana sempre ha estat un escriptor de Girona. També els selvatans han oblidat L'hereu. I els empordanesos? en el llibre recent –i excel·lent– de Jaume Guillamet L'Empordà dels escriptors, Bertrana no hi és ni esmentat, tot i haver dedicat a l'Empordà quinze planes extraordinàries de les seves Proses bàrbares: Sant Pere Pescador, Sant Miquel de Fluvià, Torroella de Fluvià... L'apartat «Les maresmes» deu ser la millor descripció que s'hagi fet mai dels avui tan famosos aiguamolls. També hi ha un apartat titular «Com s'aixeca la tramuntana». Bertrana va passar dies d'adolescent en aquells indrets, i el seu alter ego, Innocenci Aspriu, hi retorna amb nostàlgia a l'epíleg de L'impenitent. Els seus ulls malenconiosos es giren des de cap Norfeu fins al pujol de Montgó, «aquests dos extrems del formidable cercle que marquen l'entrada de la gran badia de Roses». Assegut en un monticle de roca, Aspriu contempla el paisatge: «El Fluvià llisca per un llit de còdols. Li obren el pas alzinars i conreus, masses d'un verd fosc i feixes d'un roig de mangre...» En aquest escenari majestuós, Bertrana-Aspriu fa un repàs emocionat a tota la seva vida i, tan poc avesat com és a les exhibicions patriòtiques, fa aquí una inesperada i colpidora manifestació de catalanitat.

Digueu-me si tot això no és suficient per ser considerat un escriptor de l'Empordà.