Salvador Alabau i Verdaguer

En Salvador era una d’aquelles persones que ho sabien fer gairebé tot, tant podia escriure un poema com fer d’actor i tramoista de teatre, en la música, tocant el saxo o el piano, fent escultures, essent un bon electricista, un gran operador de cinema i així podríem anar desgranant el seu currículum.

Però, si m’ho permeteu, us diré quatre coses des de la vessant d’operador de cinema. Als anys quaranta, amb poc més de deu anys, en Salvador i el seu germà Francesc ja feien d’operadors al Cinema Espinet de la Cellera, amb unes vetustes màquines de 35 mm, fetes a Barcelona i anomenades Pionifilms. Feien més por que gràcia, ja que les pel·lícules d’aquells temps eren inflamables; això vol dir que si la cinta, en el seu recorregut, quedava encallada, aleshores es podia originar un gran foc a la cabina de projecció –mireu la seqüència de Cinema Paradiso, on l’operador queda cec per causa de les cremades, i com que no hi havia cap extintor els sifons feien de tallafoc.

El seu enginy el va portar a fabricar equips de so estèreo de disseny propi que no tenien res a envejar als de les grans marques establertes. Hem de dir el mateix pel que fa a les llanternes de projecció, sempre buscant la perfecció.

Sobre el cinema a l’aire lliure i l’autocinema, també va ser un precursor. Als anys seixanta, ja anava als pobles per fer-los arribar la màgia del setè art.

Podria allargar-me molt més sobre les seves qualitats en la vessant cinematogràfica, però la Diputació de Girona, el Consell Comarcal de la Selva i l’Ajuntament d’Anglès ja li varen fer un reconeixement en un acte multitudinari, en les Jornades Culturals, celebrades a Anglès l’any 2000.

Salvador, ja ho veus. La vida és com una pel·lícula: hi ha un inici i un final, encara que entremig hi ha les seqüències, algunes bones i d’altres no tant. Hi ha pel·lícules que tenen segones, terceres parts...

Qui sap, Salvador, si la teva tindrà alguna segona i fins i tot tercera part.

A reveure, Salvador.