escriptors del camp de tarragona
L'aventura de viure
Fa uns mesos Magí Sunyer donava al públic Sirventès (2009), un llibre de poesia que l'assenyala definitivament com una de les veus poètiques que cal tenir en compte en aquest tombant de segle. L'originalitat, el rigor constructiu i la força existencial d'aquesta obra lírica no és, tanmateix, singular en la seva producció.
Fa molt pocs dies Sunyer presentava la seva darrera novel·la, Jim (Proa), un relat que torna a marcar una fita en la seva producció literària. Si les seves obres narratives anteriors –els contes aplegats a La serp (1990) i les novel·les A joc de daus (1993) i Cactus (1995)– projectaven tant unes inquietuds humanes –reflexions per a una autobiografia generacional– com literàries –intertextualitat, fusions entre personatges, símbols i mites universals, metaficcions–, Jim uneix íntimament aquests dos compromisos de l'escriptor en esdevenir un artefacte literari molt potent, construït com una autobiografia que arrenca d'una ficció universal, L'illa del tresor.
Tot i aquest origen literari, la novel·la de Magí Sunyer no és deutora de l'argument ni de la tipologia aventurera del relat de Stevenson, ni n'és tampoc una continuació. Jim Hawkins reapareix armat amb la immensa fortuna que li deixà el tresor de l'illa i amb la seva joventut com a llegat personal; els tres tutors, el doctor, el cavaller i el capità, que Stevenson li adjudicà són aquí testimonis del seu itinerari vital i només hi incideixen en alguna mesura. Jim redescobreix la vida en arribar a Bristol a bord de la goleta Hispaniola i el seu aprenentatge serà també el del lector, que s'hi reconeix. I és que en aquesta autobiografia el recorregut és intern, sempre narrat des dels meandres de les emocions, els sentiments i les passions del protagonista, en un tour de force literari i vital de ressons puigferreterians.
La novel·la de Magí Sunyer és densament humana, una metàfora de l'existència quan, en acabar, convoca el lector a un altre episodi, una altra etapa de la vida de Jim. I heus ací el sentit temàtic d'aquesta obra, de la història autobiogràfica –independentment de la «veritat» o la ficció que la presideixi– que narra: en acabar recomença, com tota vida i com tot relat.
Sunyer invita a la reflexió amb un sentit universal i clàssic: Eros i Tànatos, plaer i càstig, vida i mort, inici i final, sempre aparellats. I aquest tancament d'un cercle vital que alhora representa un nou començament traspassa de la història a la narració, al joc de miralls a què ens convida l'autor.
Jim conté tota una vida, que es pot considerar absolutament closa si es vol, fruit dels avatars i conseqüències de l'atzar i dels errors, però amb potencialitats d'un recomençament sense límits. Aquest plantejament tàcit del text és una altra manera d'exposar aquell sentit de la totalitat de la vida humana que vol abastar, per exemple, el cicle novel·lístic –inacabat– Temps obert, de Manuel de Pedrolo.
Magí Sunyer deixa entreveure en la novel·la –i el lector aquí ha de treballar– el contínuum de la humanitat: una vida que continua en una altra –el grumet esdevingut capità– fins a la fi, una qüestió darwiniana estructurada narrativament amb forma de subtil loop final. Un tirabuixó, símbol de la vida, que pren l'illa com a utopia de la redempció. Poques pàgines abans del final del llibre, Jim avança aquest significat: «L'experiència m'havia ensenyat que valia més no especular en excés, que a cada canvi personal la perspectiva es modificava en substància, i enlloc no estava escrit que jo hagués de restar immutable per a la resta de la vida.» Aquests mots ens remeten a una idea que presideix el pensament de Magí Sunyer a Jim i li confereix l'estatut de novel·la iniciàtica vàlida per a tothom: només deixem d'aprendre en morir.
