– «Doncs ja fa quasi 30 anys, vaig començar als 40 anys.»

– «Jo tenia un amic que va fer un llibre i volia que li'n fes el dibuix. En un principi jo no ho volia, però va insistir de tal manera que em vaig passar mesos fent dibuixos. El dibuix va sortir, malament, però va sortir. Entre tots aquells dibuixos va venir un amic a casa i em va dir: ‘Éste me gusta, ¿me lo puedo llevar a casa?', i se'l va emportar i el va emmarcar. Resulta que la germana d'aquest amic es va casar amb un pintor que era Medalla d'Or de Venècia i el vaig conèixer una nit de Cap d'Any. I em va dir: ‘¿Ese dibujo es tuyo?, ¿sabes que tú puedes pintar?, i d'aquesta manera vaig començar a pintar. També aquell mateix any pintors ja consagrats van decidir fundar el Cercle de Belles Arts de Sant Feliu, i un amic meu em va trucar i em va dir que m'hi apuntés. I així vaig començar. No he anat a cap escola ni enlloc. Sóc autodidacte.»

– «Més o menys sí. Pel caràcter. Jo vaig començar veient la obra de Van Gogh i la dels impressionistes i és la que més em va cridar l'atenció. La pintura clàssica és massa clàssica, la pintura conceptual a mi no em diu res. Perquè a mi em diu molt més allò emocional, els sentiments i crec que els impressionistes eren molt emocionals, tal com ho sentien feien una pinzellada, agafaven el color que els semblava. La pintura abstracta i tot el que és preparar-te una pintura a mi no m'agrada, no és que no els consideri.»

– «Va ser Van Gogh, també Manet i Gauguin i després vaig anar coneixent l'impressionisme català, Mir, Casas… De tots, el que més m'agrada és Mir.»

– «El groc, taronja..., ara estic utilitzant molt els verds, blaus i liles.»

– «Vaig començar pintant persones i no m'agradava, m'agradaven més els paisatges, que per mi donen més de si. També hi influeix que jo m'hagi criat al camp i sempre hagi estat en contacte amb la naturalesa. Jo practico el taoisme, que es això, ser un amb la naturalesa, i m'he identificat amb la naturalesa, i amb les persones no tant.»

– «Jo vaig començar al contrari. Vaig començar fent de professor, després vaig estudiar psicologia, no em va interessar, perquè allò de la psicologia clínica i la manipulació de les persones... Tot això ho vaig deixar i vaig seguir fent de professor. I després va venir la pintura. Ara quasi he deixat les classes, només hi vaig quatre hores a la setmana, un dijous, i només faig classes de plàstica. La pintura no dóna de cap manera per viure, sempre havia somiat que algun dia feia un pelotazo, és a dir, ve algú a qui agraden els quadres te'n compra, és un representant, però d'això res. Pintar és el que m'agrada, no em preocupa vendre.»

– «Clar, perfectament. El mestre no ensenya, són els alumnes els que aprenen, el mestre és allà i si algun alumne li demana alguna cosa el professor ha de posar-la-hi al davant, però, si l'alumne no està motivat, per molt bon mestre que siguis no aconsegueixes res, i al contrari, per molt dolent que sigui el mestre, si l'alumne vol aprendre aprèn.»

– «Si, un autoretrat seu, la majoria dels que ha pintat. Però també m'agraden altres pintors que no tenen la mateixa tendència, per exemple Velázquez, Miró, que m'encanta, Dalí. Una cosa és sentir-te identificat amb el quadre, com si formés part d'un mateix, amb un estil de pintura i amb uns pintors, i una altra és que la pintura estigui molt ben feta i m'agradi.»

– «El quadre ha de tenir alguna cosa emocional, que t'atregui, si no la pintura per mi no val. Quan ve algú i diu ‘és que jo no sé de pintura', jo el que contesto és que ‘la cosa és clara, o li agrada o no li agrada', tot és que t'atregui o que no t'atregui. Hi ha gent que aprèn totes les tècniques, que les maneja molt bé, que és perfeccionista, que té una habilitat per fer les coses, però que no transmet res, que no té aquesta força.»

– «És que no puc opinar. Dintre de les tècniques del mercat hi ha una sèrie d'interessos, per exemple un pintor es mor i un senyor col·leccionista que té molta obra seva munta una exposició amb els quadres que té i amb les seves influències posa que tots estan venuts i allò es realça. Els gira-sols de Van Gogh els agafa una companyia d'assegurances i va pagar una quantitat de milions, que es podria haver gastat en publicitat, i es va estar un any parlant del quadre. El pobre home no havia venut un quadre en tota la seva vida. El món del mercat té poc a veure amb el de l'art.»

– «El mateix et diria dels toros, és un art, però a costa de què? No val la pena. Un grafit és un art si està ben fet, però a veure, si vas a fastiguejar la paret del veí no val la pena. Ara, amb les zones que estan habilitant, doncs sí que val la pena. L'art el pots utilitzar sent art i molt interessant, però segons per a què l'utilitzis.»