“Vegem-nos, sense bramar”

No sé si és normal que els caps deguin molt als seus treballadors. Jo a l’Anna li dec tant, com que estic segur que sense ella no hauria aconseguit passar del periodisme a la gestió, de les lletres als números, com vaig fer ara fa 30 anys. Sense les seves classes de repàs diàries, sense el seu marcatge rigorós, sense el seu mestratge desinteressat, de poc m’haurien servit els cursets de comptabilitat a l’Escola de Gestió amb en Joan Vidal i Gayolà i l’MBA d’Esade. L’Anna (Sant Gregori, 1959) es va incorporar als serveis administratius de l’empresa quan encara érem Punt Diari i jo n’era redactor en cap, el novembre de 1988. Ara ha fet 32 anys. Quan el 1992 vaig ser rellevat a la direcció periodística per l’Emili Gispert perquè els propietaris m’havien encomanat la direcció general del projecte, li vaig demanar ajut perquè jo era un autèntic negat per als números. No m’havien interessat mai i de cop necessitava submergir-m’hi. L’Anna em va dir que podia comptar amb ella i així ha estat. Trenta anys sent-hi sempre. A vegades com un sergent instructor, una de les seves maneres de ser, obligant-me a marcar el pas. A vegades com una lloca, una altra de les seves maneres de ser, protegint-me sota les ales. Sempre vigilant què se m’escapava i prevenint-me. Ha vetllat amb disciplina espartana i paciència de sant Job la meva transició de les lletres als números. Només li ho vaig demanar una vegada. Ha respost cada dia de tota una vida professional.

I va fer-ho així perquè l’Anna Maria Ribas s’estimava el diari. El disfrutava i el patia. Sempre a primera línia. En la sortida a Badalona. En la sortida al Maresme. A Rubí. A Sant Cugat. A Tarragona. A Reus. A Valls. A les Terres de l’Ebre. Quan vàrem engegar El 9, ara L’Esportiu. I quan vàrem veure l’oportunitat de comprar l’Avui. “Això és molt gros, Vall”, em deia. I ho era, però ens en vàrem sortir. Vàrem aconseguir fer tractes contra tot pronòstic de la intel·lectualitat barcelonina i vàrem redreçar-ne l’economia en dos anys duríssims. Encara no s’havia desfermat la crisi del sector i l’Avui perdia 4 milions d’euros a l’any. L’Anna s’esgarrifava i pencava, i la sagnia es va tallar.

Aquest dimecres ens vàrem poder acomiadar. Serenament. Gairebé sense parlar-ne, però sabent que ens acomiadàvem. Al costat del llit on esperava amb certa placidesa la mort. Al menjador de casa seva. Amb en Carles Gri, que ara la substitueix a la direcció de la distribuïdora i a qui havia fet l’entrevista de selecció per entrar al diari ara fa 25 anys. Amb el seu home, en Joan, i els seus dos fills, en Víctor i en Joan. Havíem quedat feia dies, quan ella començava a sentir que s’acostava el final. “Ja els ho dic, Vall, als metges, que jo vull viure. Però ja veig que no tinc cura ni tractament. Ens hem de veure, i no hem de bramar. Vegem-nos, sense bramar.”

I així ho vàrem fer. No per falta de ganes. No perquè fos fàcil. Perquè ho havia manat la mestressa, que així li dèiem quan estava de bon humor. Una i altra vegada centrava el discurs en com de ben tractada se sentia. Agraïment, agraïment i agraïment. Com la cuidaven els seus tres homes i les seves dues joves: “Tinc quatre fills, dos nois i dues noies.” I com la cuidava la metgessa de capçalera, i la doctora del dolor, i l’oncòleg que la portava, i la infermera. Agraïment, agraïment i agraïment. Dimecres els ulls de l’Anna ja no tenien la mirada profunda i escrutadora que els havia caracteritzat. Era una mirada de comiat. Gairebé no vàrem ni parlar de la feina, no ens va sotmetre a cap dels seus clàssics tercers graus. Ho havia programat per veure’ns una última vegada com si no passés res i així ho vàrem fer. Sense bramar. Amb la maleïda processó per dins, arribant a l’estació final, com es va veure ahir.

L’Anna s’havia de jubilar aquest mes de març passat. Ho havíem pactat així. Treballava des dels 16 anys, li sobraven anys de cotització i volia viure, amb en Joan, els nets: la Mariona, en Marc, en Jan i la Clàudia. No hi va arribar. Al novembre, fa 13 mesos, es va trobar malament, va agafar la baixa (jo crec que era la primera) i ja no ha tornat. L’hem tingut connectada dia sí i dia també mentre ha pogut, i només ben entrada la tardor ha deixat de renyar-nos. Tots sabíem el que volia dir i ella, també, però va creure en la vida fins ahir: “Ja els he dit que entenc perfectament que ells no tinguin tractament, però jo no em vull morir.”

Dimecres a quarts de nou, dues hores i mitja de la conversa en què no es podia bramar, ens vàrem agafar la mà i ens vàrem mirar als ulls. “Estic molt contenta, Vall!” No podia contestar, vaig pagar amb la cara, i va descansar. Estava molt contenta perquè una dona d’ordre com ella veia com l’estimaven el seu home i els seus fills. I sabia que la gestió de l’empresa que tant ha estimat estava en mans dels seus altres hereus: la Carme, en Miquel i en Carles.

Adeu, Anna, descansa en pau. No canviarem cap contrasenya. Entra quan vulguis al sistema i, si no fem la farina plana, renya’ns. Ho faràs de totes maneres. T’estimo.