Recordant en Xavier Díaz Serrano
No sé per què el traspàs de les persones em fa tant de mal. L’altre dia m’ho varen preguntar amb confiança, i voldria no conèixer la paraula traspàs. De més jove deia que el dia que comences a anar al teu primer comiat ja t’ha canviat la vida per sempre. I és ben cert. Al primer que vaig anar va ser al de la mare de la meva millor amiga i veïna, i encara anaven amb cavalls. I sé que una persona em va agafar per l’espatlla.
He fet aquesta petita explicació perquè algú pot pensar que m’hi dedico o estic pendent de qui se’n va. Doncs no: és un fet i una necessitat que porto a dins el cor i a vegades ho faig públic. Potser sense voler algun dia hauré molestat algú, però el que escric ho sento, com aquest cas, perquè conec l’esposa d’en Xavier, que ens ha deixat jove i sense poder tenir la seva família estimada al costat per la maleïda Covid; això no té nom. Van posar-se a festejar molt jovenets, tant que a la foto de casament semblava una nena de comunió. Vivien davant de casa del seu germà i vàrem fer el bateig d’ella, la comunió. La Cinta i en Xavier estaven tots dos jubilats i gaudien i vivien a Ullà, però l’he conegut de petita. A més, la seva mare era pantalonera i es deia com ella, Cinta, i treballava per a sastres del carrer. No fa gaire, en els meus records (li va fer molta il·lusió) vaig trobar el seu recordatori. Ella no en tenia cap i l’hi vaig fer arribar.
Però quan he vist que en Xavier havia traspassat, tots els records de barri s’han acumulat i, tenint en compte com estaven d’enamorats ja de ben joves, sé el dolor que deuen estar passant tots. Els seus fills, en Ricard i la Jordina, i els nets, en Xavier i l’Eloi.
La cerimònia es va celebrar a l’església d’Ullà amb el protocol actual.
Descansi en pau.