Sota l'estela del jazz

La influència del jazz en les noves generacions no deixa de sorprendre'ns. Ha provocat fins i tot que alguns històrics d'aquest moviment cultural –una forma de vida– hagin recuperat els vells temes o hagin fet relectures de discos antics per als nous aficionats i músics joves.

Una mostra més de la vitalitat del jazz entre nosaltres és l'exposició Un retrat plural del jazz, que durant tot el mes de juliol podem veure a la galeria Esther Montoriol (Diputació, 339). Es tracta de les interpretacions que han fet del jazz trenta artistes joves menors de trenta anys, capitanejats per l'inclassificable escultor i reciclador Manel Rubiales sota el comissariat d'Iván Bravo.

La idea va sorgir de l'extraordinària exposició El segle del jazz, que l'any passat va triomfar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Passejo bocabadat amb Manel Rubiales pel circuit dels artistes que s'estenen com una marea de bop, swing, cool i free per les parets de la galeria. Curiosa resulta la coincidència amb John Coltrane, el músic més evocat en les peces. Singular també és Alone together, una animació d' Home de caramel a càrrec de Marc Esteban, Jordi Matosas i Oriol Rello, homenatge al trompetista i cantant Chet Baker, una delícia. Totes les obres de la mostra tenen detalls i apreciacions especials. De fet, l'exposició té un toc d'inspiració, com si els artistes plàstics s'haguessin apoderat dels instruments per gestar les peces. Això arriba a la màxima expressió amb l'interactiu Carritropo, una afinada kalimba africana.

Una de les característiques unitàries de l'exposició és l'estètica moderna, no retro ni política. Si en cert moment és va acusar el jazz d'haver abandonat l'arrel popular per esdevenir un tipus de música elitista, de minories, aquí podrem comprovar que no és ben bé així. Coincidim amb Rubiales en una definició del jazz com a música de la resistència, dissident i culta. De la primera visita apunto notes de les peces Funeral for Katrina, de Martí Baltà, una dansa de la mort sobre un peix gegant amb notes de Louis Armstrong.

De la tria injusta de la primera visita em quedo amb Scivola vai via, de Riki Blanco, per les reminiscències de Calsina; All of me, un tríptic de Paloma Valdivia; el cinetisme de Jordi Matosas a Expensive shit; el cartellisme de Joan Negrescolor i els retrats a carbonet de Noemí Villamuza sobre pasta de canelons. Estic segur que de la pròxima cita en buscaré uns altres. Ningú ha pensat en evocar Paolo Conte de Sota l'estela del jazz?