Una pantalla gegant

Una pantalla gegant per veure la final del Mundial entre Espanya i Holanda. Aquesta és la penyora o el tribut que van reclamar els seguidors més exaltats de la selecció espanyola a l'Ajuntament de Barcelona, i que l'alcalde Hereu, munífic, els va concedir si us plau per força: al cap i a la fi, com afirma el mateix eslògan promogut per la Casa de la Vila, a Barcelona tot hi cap i de tot hi ha d'haver a la vinya del Senyor. I mai se sap d'on es poden esgarrapar alguns vots que poden resultar més valuosos que mai. I així fou instal·lada una pantalla ben gran a l'avinguda Reina Maria Cristina, al costat de la molt suggerent Font Màgica.

Quan escric això encara no s'ha disputat el partit i naturalment no se'n coneix el resultat, tot i que amb tots els respectes, i fent meves les lúcides paraules de Ferran Sàez sobre la mateixa qüestió, he de dir que me la bufa fins a extrems inimaginables. No perquè la selecció espanyola em produeixi cap mena de tírria especial, sinó perquè el futbol, ai las, mai no ha arribat a interessar-me. Així em va. Ara bé, he de reconèixer que això de la demanda (satisfeta) de la pantalla gegant em va sorprendre força.

Primer em vaig preguntar si és que la gent que l'exigia (perquè no la demanaven, sinó que l'exigien) no tenia tele a casa, i si fos el cas, si no podien anar a veure el partit al bar o a casa d'un amic, com fa tothom. Però no anaven per aquí els trets, és clar. Aleshores em vaig preguntar per què, ja que hi són posats, la bona gent de l'Ajuntament no deixa instal·lada la pantalla de forma permanent, a fi que el personal hi pugui acudir a contemplar altres esdeveniments esportius rellevants: els partits del Barça, d'entrada, sense deixar de banda els de l'Espanyol, la Fórmula 1, el tennis, la natació sincronitzada o el mundial de fistball, que se celebrarà els propers dies 22 a 25 d'aquest mes de juliol a Lloret i ningú en diu res. Però el meu sentit aràcnid em va alertar que tampoc no anava per aquí, el sentit de la demanda.

No: del que es tractava era de plantar la pantallota a fi i efecte d'exaltar la celebració nacional (i nacionalista) que per a aquests seguidors de la roja significa que el seu equip arribi a jugar una final d'aquesta categoria. No es tractava de cap reclamació esportiva, doncs, sinó purament política. Ho dic perquè aquests dies del mundial, entre vuvuzeles, pops endevinaires i altres marcianades, ens hem fet un fart de sentir parlar de nacionalismes banals (Billig), identitats nacionals líquides (Baumann) i complicitats insospitades. Però potser convé recordar que en el món encara queda algun nacionalisme que mai no es resigna a ser només banal, i també alguna identitat nacional que no és gens líquida, sinó més aviat rocosa i invasiva. Ho dic perquè almenys no es pensin que ens mamem el dit.