I amb la bellesa i la veritat, el compromís...
Acabo de rebre la tristíssima notícia de la mort de Miquel Soler Roca. I mentre visc des de la finestra de casa meva com el sol abandona lentament aquesta tarda eugenienca la tristor m’inunda la memòria i m’atropella les idees. Ara mateix no sé ben bé què dir de tanta pena que tinc.
En el glossari de La força del coneixement. Crònica de 40 anys de l’educació d’adults a les comarques gironines, ISBN 978-8-484-58575-6, dèiem d’ell: “Mestre de mestres catalanouruguaià, nascut a Corbera de Llobregat (Baix Llobregat) el 1922. Emigrat de molt petit amb la família a l’Uruguai, va graduar-se de mestre el 1939 i va ser director d’escoles rurals durant quasi vint anys. Sindicalista, va ser un dels fundadors de la Federació Uruguaiana del Magisteri. Organitza i dirigeix, del 1961 al 1974, el Primer Nucli Escolar Experimental de la Mina, Cerro Largo. Va dirigir la Divisió d’Alfabetització, Educació d’Adults i Desenvolupament Rural de la Unesco. Entre el 1974 i el 1982 va ser director general adjunt del sector Educació a la seu de la Unesco a París. Doctor honoris causa de la Universitat de la República (2006) i president de la Comissió del Debat Educatiu per assentar les bases de la nova llei d’educació de l’Uruguai (2005-2006).
“Als que avui estan estudiant em permeto dir-los: no es conformin amb aprovar els seus personals exàmens ni amb conquerir els seus cobejats i merescuts títols. No ofeguin els seus dubtes en qualsevol de les formes de l’èxit; mobilitzin-se a la recerca de respostes, pensin com posar els sabers adquirits a disposició d’un país que els necessita, desesperadament, per brindar els seus fruits a aquesta tercera part de la nostra població a la qual hem deixat a meitat del camí. No culpabilitzin; però evitin caure en les temptacions d’una societat planetària que ens necessita alienats, competitius, egoistes, bons consumidors i, sobretot, distrets.” Paraules de Miquel Soler Roca al Paranimf de la Universitat de la República de l’Uruguai el 14 de juliol del 2006. Durant la seva estada a Catalunya ens va orientar en nombrosos projectes –Escola Samba Kubally, UPA de Girona...– i ens va fer enamorar de l’alfabetització de Nicaragua. El 2015, Rosa Sensat va publicar una antologia dels seus textos a càrrec de Xavier Besalú –Educació, resistència i esperança–, absolutament recomanable.
Uns anys després de publicada aquesta antologia –per cert, prologada ni més ni menys que per Jaume Botey–, a finals de l’estiu del 2019 vaig rebre un sobre provinent de Montevideo amb un exemplar del seu últim llibre, Rastrojos, editat per la Federació Uruguaiana de Magisteri i dedicat a la memòria de Daniel Viglietti. Un llibre singular recull de vint-i-quatre articles no publicats, abans precedits cadascun d’una “presentació actualitzada” que descriu l’origen del document, les circumstàncies que acompanyen la seva redacció, els efectes que provocaren i el distanciament o proximitat a l’actualitat. L’últim dels articles –Saludo al Acto de Colación de Grado Maestro Miguel Soler Roca del IFD, Institut de Formació Docent, de Paysandú– són unes emocionades paraules de salutació a la promoció dels 85 docents ingressats en aquesta institució gairebé centenària el setembre del 2016. Són, però, molt més que unes protocol·làries paraules de salutació: “L’ocasió es presta perquè els recordi que la paraula és l’eina més important que podem utilitzar en la nostra professió docent. Joves educadors: vigilin amb zel les seves paraules. Que siguin sempre, abans que res, inspirades per la bellesa (...). Hi afegeixo que en la nostra professió la paraula ha d’estar, en el major grau possible, d’acord amb la veritat, l’ètica, els valors, conceptes tots, ho reconec, plens d’equívocs. Optem sempre per un llenguatge èticament elevat, que eludeixi la frivolitat i la banalitat, que no fomenti, com ja es fa per tants mitjans, pensaments trivials, consums innecessaris, conductes insolidàries o violentes (...) No reclamo per als docents el monopoli de la veritat, la virtut, la saviesa, però sí que els convido a fer del seu missatge, cada dia i sempre, una aportació, per modesta que sigui, al que de bo, bell i creatiu pugui tenir l’existència. La pròpia i la dels altres. I amb la bellesa i la veritat, el compromís. Mestres del futur, comprometin-se amb les seves paraules i les seves obres, de manera que aquest compromís serveixi al desafiament d’ajudar a construir una societat solidària, plural, crítica i feliç. No l’hem edificat encara; al contrari, tots els dies bona part de la humanitat incompleix paraules solemnement signades. Se signa la pau i es reinicia la guerra, llançant bombes sobre mares i nens consternats. Per això, més que verbal, el nostre compromís ha de ser actiu, ha de traduir-se en accions que apuntin a instaurar els Drets Humans, millorant de veritat la qualitat de vida de la nostra espècie. Necessitem famílies i comunitats compromeses amb el futur, però sobretot necessitem que els professionals de l’educació assumim el nostre compromís amb nosaltres mateixos, amb els nostres alumnes, amb la societat. La realitat de què formem part ens imposarà els continguts d’aquest compromís. Aquesta realitat que ens compromet no és, per a l’educador, només la de l’aula, ni tan sols només la de la comunitat. Hem de conèixer la realitat i comprometre’ns amb aquesta a escala nacional i també internacional. Només sentint-nos ciutadans del món ajudarem els nostres educands a ser-ho... I amb la bellesa i la veritat, el compromís.” Déu n’hi do, no? Ja està gairebé tot dit sobre aquest Mestre, amb majúscula, oi?
Miquel, personalment, i en nom del Nucli Paulo Freire de la UdG, et recordarem sempre com un mestre savi i compromès amb les causes justes i com una persona afable, generosa i solidària. No podrem agrair mai tantes ensenyances, tant d’afecte i tanta amistat com ens has regalat al llarg de la teva vida.
Que la terra uruguaiana que tant vas estimar t’aculli i et doni descans.