“La bicicleta també té molts beneficis psicològics”

Un dia escoltava un programa de ràdio en què parlaven de coaching nàutic i coaching amb cavalls, i vaig pensar que podria unir les meves dues passions, la psicologia i el coaching, amb la meva afició pel cicloturisme. I d'aquí Coaching a Pedals, on la bicicleta és una bona metàfora amb rerefons teòric per acompanyar la gent fent ruta.

La bicicleta es converteix en el vehicle per treballar les competències que volen millorar. Són rutes de tallers competencials i en cadascuna es treballa una competència bàsica lligada a una part de la bicicleta. Els frens, per exemple, representen el que et limita, les pors que fan que no avancis cap a l'objectiu. La flexibilitat, l'adaptació al canvi, el treballaríem a través del canvi de marxes. I si es treballa l'estructura de la bicicleta parlarem dels nostres valors. La cadena és la comunicació; les rodes, l'acció; el portaequipatges, les habilitats i els recursos.

Sí. Unim els tallers de creixement personal pròpiament dits amb l'esport físic, que també ajuda a descarregar adrenalina i fer-te sentir millor. La bicicleta té molts beneficis psicològics, a més dels físics. I si ho barreges amb el coaching es retroalimenten, i pot ajudar molt. La persona interessada en el creixement personal pot descobrir els beneficis de l'esport i viceversa. També pot anar molt bé per a una parella o un equip, perquè prenen consciència dels seus ritmes vitals, de la necessitat d'adaptar-se a l'altre... I a més fan turisme! El taller comença amb una introducció teòrica i una pregunta per reflexionar durant la ruta. A mig trajecte es fa el taller teoricopràctic per treballar la competència en qüestió i abans de tornar es llança una altra pregunta.

Parlo de dues tipologies molt bàsiques de clients. La llebre és aquella persona estressada que fa moltes coses a la vegada, sempre té pressa, intenta complaure tothom i sempre va amunt i avall sense saber exactament cap on tirar. Aquests busquen temps i desaccelerar el seu ritme. A l'altre extrem hi ha el cargol, la persona perfeccionista paralitzada per l'anàlisi i l'excessiva reflexió. És el que no actua, el cagadubtes que no sap quin camí escollir i el que té por del rebuig, d'equivocar-se i del que diran. El cargol troba en el coaching saber definir un objectiu i, sobretot, actuar.

A vegades és a la llebre, a qui més li costa reconèixer que necessita ajuda, perquè creu que és forta, que no té cap problema i que pot amb tot. El cargol s'ho pensarà molt però és més conscient i quan té un verdader malestar que li impedeix aconseguir les coses que vol i s'adona de les pors que el limiten sí que es planteja la necessitat d'ajuda.

El coaching ha vingut per quedar-se perquè dóna resposta a una sèrie de necessitats. Treballa per objectius, amb molt d'enfoc, i és molt efectiu per acompanyar la gent a fer canvis o a aconseguir coses.

Això és evident. Si no s'hagués demostrat la seva efectivitat, la gent potser faria altres coses. Qui acudeix a un coach és perquè vol aconseguir un repte i, pel motiu que sigui, no se'n surt; el que fa el coach és acompanyar-lo en aquest camí. El resultat és que amb motivació i acció s'aconsegueixen canvis importants

. Hi ha teràpies en psicologia que no són tan efectives perquè s'allarguen massa en el temps.

Sí, sí, és així. En la teràpia hi ha patologia i en el coaching, no. Això ha de quedar molt clar, jo feia només una comparativa. El psicòleg coach se sustenta en un model teòric i té més eines per afrontar un procés de coaching perquè pot arribar a estructures més profundes, però el primer que ha de fer és diferenciar si un client té patologia o no. Jo reivindico la figura del psicòleg coach per fer processos de coaching sense que això signifiqui que el pacient està malalt.