Mestre de literatura: somni de llibertat

Al'escola no vaig tenir cap mestre de literatura. De nina em record desconcertada amb aquell munt de paraules arreplegades al carrer sense saber què fer-ne.

Us parl dels anys 40 i 50 a Santanyí, un poble situat al sud-est de Mallorca. Tot de pescadors i pagesos, amb una escola graduada als afores on anaven els nins, i el col·legi de les terceroles franciscanes al centre, molt a prop de l'església on anaven les nines a aprendre, just, allò necessari per esdevenir dones de profit. És a dir, dones submises i obedients. Les que respectaven el toc de l'Àngelus i anaven a missa ja tenien un 10 segur de nota. Ja seien les primeres, a la taula del davant.

Això sí; espesses vegades les monges que feien de mestres ens deien que escrivíssim una redacció, baldament sempre he cregut que allò que els interessava era saber què pensàvem o de quina manera ens entreteníem el temps que no érem a classe i gens o no gaire les aptituds narratives que algunes de les alumnes poguéssim tenir.

Així i tot, jo em deixava dur pel deliri que em provocava escriure i abocava al text totes les meves ànsies d'intentar explicar-me a mi mateixa les moltíssimes coses que no entenia, el dolor i les revenges que afloraven a la cara de moltes persones, aquella migradesa que es palpava en l'aire sense que ningú mai es molestàs a explicar-me res. Perquè de precís esdevindria una dona, en un lloc que em semblava tancat, ple de barreres, obstacles. I és que la paraula “literatura” alliberadora, aclaridora, jo no la coneixia, no entrava en el vocabulari escolar ni familiar. Tanmateix, la somiava, l'acaronava: volia ser escriptora: agafar la realitat del meu entorn i donar-li forma.

Quan moltes horabaixes anava amb na Maria Moja, una veïna, a abeurar una guarda de vaques i de vedells, estava molt atenta a la forma i als grops i revolts, és a dir, a la fesomia de cada carrer i de les cançons, converses o crits que s'hi sentien i pensava que això és grandiós, això en qualsevol moment pot prendre el vol, ho he d'agafar amb paraules. L'ànima que ens diuen que tenim, que hem de cuidar amorosament, baldament no saber quina forma té, de precís està feta de paraules. I quan llavors, a l'abeurador, arribaven altres dones amb el seu bestiar i deixaven a lloure les seves contarelles, des de la rancúnia més fonda i des del dol més punyent, amb tanta força que jo veia córrer la sang per la terra que llauraven, i veia els republicans la nit de l'alçament fugint amb barques que a vegades la mar engolia, que no tornaven, i apareixien llavors les vídues i els orfes i jo em deia ho he d'escriure. Ho he d'entendre. Tenia clar que, si el coneixement és possible, el camí per arribar-hi eren també les paraules.

I que per entendre necessitava llegir i no tenia llibres. I tampoc no en podia comprar perquè a Santanyí no hi havia cap llibreria. Ho vaig contar a una monja i em va deixar les biografies de santa Teresa d'Àvila i de santa Tereseta de Lisieux, amb la clara intenció d'encaminar-me cap a una vida de contencions, virtuts i renúncies mundanes. Amb això es va equivocar, perquè si amb la primera vaig aprendre a viatjar més enllà del cos, a trobar redós en la pròpia ment, a ser caparruda per aconseguir el que volia, l'altra em va donar la força necessària per no recular mai dins la fosca a vegades més absoluta de les nits de l'esperit. I és que llegir sempre et fa lliure.

Però naturalment no en tenia prou. I un dia em vaig decidir a contar a sor Maria de la Creu, aleshores la meva mestra, que volia ser escriptora. La record asseguda sota el datiler de la clasta del convent. Enorme, agomboladora la monja, dins el seu vestit blau. Potser estava prima i era escarransida, però en aquell moment, escoltant-me, es va tornar immensa: igual que si totes les dones mestres l'haguessin habitat, els seus ulls es van multiplicar i es van endolcir, el seu somriure es va tornar bolcall de seda. “Vés a parlar amb l'apotecari i escriptor don Bernat Vidal i Tomàs”, em va dir la mestra.

A Bernat Vidal i Tomàs no l'havia tractat mai; només el coneixia de vista. El primer pic que vaig anar a veure'l, a contar-li que volia ser escriptora, la seva mirada sorneguera, darrere el taulell de l'apotecaria, un moment em va intimidar... “Què has llegit?”, va preguntar. “Res”, vaig contestar... “Escriu alguna cosa i mostra-me-la; alguna cosa viscuda i en català”, em va dir tot seguit.

Vaig escriure, amb moltes faltes d'ortografia (a costura no ens ensenyaven ni a llegir ni a escriure en català) les meves anades amb la veïna a l'abeurador. I tot d'una en Bernat Vidal i Tomàs, arronsant les seves celles negres, molt espesses, em va dir: “Continua escrivint i vine cada setmana a mostrar-m'ho.”

Cada setmana. Puntual. Aquella hora, aquell luxe de jo llegir-li el que havia escrit i ell fer-me'n comentaris, i amb entusiasme parlant-me d'autors, de significats, de moviments, de la importància de no oblidar mai la riquesa del lèxic de l'illa, la força que tenen les paraules del propi redol, de com, a força d'exigència i lluita per aconseguir la perfecció en el llenguatge, esdevenen universals. A més, em deixava llibres. Aquell goig immens de tornar-me'n a casa ja bé amb Virginia Woolf, Albert Camus, Josep Pla, Víctor Català, James Joyce... davall el braç.

Encara ara guard –remei contra malures de tota casta– les classes que en Bernat Vidal i Tomàs, generosament esdevingut el meu mestre de literatura, em donava, dins la rebotiga de la seva apotecaria.

Puc dir també que, a més de les paraules, Bernat Vidal i Tomàs em va salvar la vida.