“Quan em desplaço per carretera em poso un burca”

Deixen un país no sostenible. Es parla sempre dels talibans com els dolents de la pel·lícula, que ho són, però n'hi ha d'altres, com els senyors de la guerra, que controlen el govern i el Parlament, que van arrasar el país als anys noranta i que en teoria són els aliats de la comunitat internacional.

En cap moment es va voler implantar una democràcia a l'Afganistan ni defensar els drets humans ni la població. Parlar de democràcia a l'Afganistan és absurd. Els senyors de la guerra, a banda del poder militar que ja tenien, ara tenen poder polític i un gran poder econòmic, perquè tota la corrupció ha anat a parar a les seves butxaques. Hem contribuït a crear un gran monstre i a fomentar la impunitat al país. Ara ens en rentem les mans dient que el govern afganès ja està preparat, que no és cert, però com que a tothom li interessa retirar les tropes ens volen vendre aquesta pel·lícula.

Que s'ha fomentat la cultura de la impunitat. A les altes esferes de poder hi ha gent que ha comès crims de guerra. És com si després de la Segona Guerra Mundial, per impulsar la reconstrucció d'Alemanya, posessin Hitler com a vicepresident del govern, que és el que està passant ara a l'Afganistan amb els dos vicepresidents, i esperessin que la població alemanya li donés suport. Aquesta és
la raó de la frustració, decepció
i ràbia cap als estrangers.

Ara temen què passarà després
de la marxa de les tropes internacionals: una guerra civil o que tots els drets guanyats desapareguin.

No he trobat mai cap dona en tots els anys que fa que viatjo i visc a l'Afganistan que m'hagi dit que el burca és el seu problema. Comparant la situació que les dones viuen a casa i els abusos familiars amb el règim talibà, és molt més brutal i bèstia el que passa de portes cap endins que aquelles restriccions en la vida pública.

El fet de ser dona en part té avantatges. Quan em desplaço per carretera, em poso un burca i no saben si sóc estrangera o afganesa. Un periodista estranger ho té més difícil. Kabul, actualment, és una ciutat molt caòtica però segura i tranquil·la, excepte quan hi ha un atac. Però això no passa cada dia. A Kabul és difícil que hi hagi un segrest. A fora, per carretera, és un dels perills més importants. La meva manera d'autoprotegir-me ha estat intentant-me mimetitzar amb la població, vaig vestida com si fos una afganesa i per les meves faccions la gent pensa que en sóc.