“L'Església a Europa es converteix en insignificant”

Des del 1961, quan ell era el responsable del seminari menor i jo hi estudiava. Tenia 15 anys quan vaig viure el moviment d'un grup de capellans activistes i lligats als moviments de transformació sorgits del Vaticà II que parlaven d'anar a l'Àfrica... i que al final van acabar a l'Amèrica Llatina.

Sobretot ens hem escrit molt, perquè a ell li agrada i sempre respon a tothom com a mostra de fidelitat. De veure'ns, ho hem fet regularment des del 1992, quan vaig anar al Brasil coincidint amb l'any del 500 aniversari del “descobriment d'Amèrica” i del moviment creat en contra de tota aquesta èpica...

Sí. L'associació la vam crear el 1987 amb l'objectiu que li donessin al Pere el premi Nobel de la Pau i per difondre la seva veu.

Depèn. Miri: quan vam crear l'associació ell de seguida va dir que el premi no havia de ser per a ell sinó per a les seves causes d'una humanitat nova. I va dir més: ha de ser per a un indígena. I encara va dir més: ha de ser per a una dona indígena. I fixi's, l'hi van donar a Rigoberta Menchú.

En Pere i els seus, des d'allà, i nosaltres, des d'Europa, hem donat a conèixer, per exemple, la Comissió de Pastoral de la Terra, pionera a denunciar els processos de com es feien fora els petits terratinents i com les grans companyies brasileres s'apoderaven de les terres dels indis... va ser l'embrió del Moviment dels Sense Terra.

Jo al Pere li dic que és un pare germà. Per mi és com una mena de germà gran de qui he pogut aprendre moltíssimes coses; a més, ens uneix el fet que tots dos som claretians. Tot i que ara és molt vell i té Parkinson (el germà Parkinson, en diu ell), no ha perdut la lucidesa i la capacitat de continuar la lluita per canviar el món i canviar l'Església.

A Catalunya, com a Europa, l'Església es va convertint en insignificant perquè ha tendit a tancar-se en ella mateixa. Sí que hi ha entitats i organitzacions, associacions i col·lectius que van per aquest camí, com Justícia i Pau, que té, per exemple, un Arcadi Oliveres que és un dels homes que tenen més propostes transformadores. Però la part més eclesiàstica només es mira el melic.

La comunitat cristiana ha de ser capaç de descobrir-se en un món que és molt més gran que ella mateixa, que té moltes coses a dir. Ha d'obrir portes i finestres...

Hi ha una part de l'Església que voldria mantenir el lloc de poder que havia ocupat en altres societats, que no sap dialogar d'igual a igual amb qui no és com ell. Un exemple és el bisbe de Solsona.....

Fent aquest tipus de propostes s'equivoca radicalment. Això no té res a veure ni amb l'Evangeli de Jesús ni amb la proposta d'un procés de presència humanitzadora en la nostra societat. Crec que aquest senyor contribueix a fer l'Església cada vegada més insignificant...

....però els homes i dones sortosament ja fa temps que ens considerem homes i dones adults capaços de decidir i pensar nosaltres mateixos. Ja fa temps que sabem que podem treballar conjuntament els uns amb els altres pel bé de tots plegats. No pots forçar el camí espiritual d'una persona... l'Església, en tot cas, ha de ser una mà acollidora, que no ha d'imposar res. I més en temps com els que vivim.