Què haurà de fer el nou papa?

“El prioritari i bàsic és que sigui capaç de posar en marxa la reforma a fons de la cúria i de les finances vaticanes des de la transparència i l'honestedat evangèlica. A partir d'aquí serà fonamental que pugui generar confiança a dins i a fora de l'Església, per fer altres reformes i per treballar per la unitat, el diàleg i la pau no tant des de criteris morals sinó des de fonts espirituals evangèliques. Ha de redefinir l'anomenada nova evangelització i els programes eclesials que hi estan relacionats per tal de garantir que no es tracten de noves formes de l'antic i ranci proselitisme amb simples vernissos estratègics de modernitat. Amb aquesta finalitat aniria molt bé que es plantegi seriosament el respecte i la promoció dels drets humans dins de l'Església. Ha de vetllar perquè el diàleg amb la cultura i amb les religions no es pugui reduir a eines de lobby per recuperar el pes social de l'Església.”

“Li demanaria sinceritat i honestedat per dirigir-se als homes i les dones d'aquest temps, als quals ja no és lícit parlar amb paraules de fa quatre mil anys i dir és paraula de Déu. Em refereixo, com és obvi, a l'Antic Testament, un text meravellós, que cal col·locar en el seu context. A Déu ningú no l'ha vist mai –són paraules de Jesús–. Cal posar aquest Jesús al centre de l'Església juntament amb el seu Evangeli, i deixar tots els altres documents produïts majoritàriament per eclesiàstics que dormin una pau justa. Començar de nou. Desvestir-se del poder. És difícil això quan tots els que té al seu voltant viuen del seu poder. Per fer-ho cal saviesa, confiança, fe, i lliure decisió. Saviesa per discernir els temps i les proposicions de canvi, fe i confiança en Déu en la gran prova que li posa al davant, deixant-se guiar per la consciència. I lliure decisió per saber moure's amb agilitat pels envitricolls que li pararan des de dins i des de fora de l'Església. I la primera gran decisió ha de ser considerar tothom igual, deixant de banda els nombrosos subterfugis indemostrables per mantenir les dones apartades de qualsevol decisió.”

“La primera prioritat ha de ser la de retornar l'Església a la senzillesa de l'Evangeli i del projecte de Jesús, fent de l'Església una comunitat de vida en la qual es parteixi, es comparteixi i es reparteixi el pa que és de tots. Una opció per la justícia i la pau fonamentada en la fraternitat. El nou papa ha d'obrir les finestres de l'Església, com deia Joan XXIII, en un exercici de transparència, renovació que renovi els caps i els cors, i que els cristians siguem tots servidors dels germans i Bona Notícia per a tots. S'ha de simplificar l'administració vaticana i donar pas i pes a la vida fraterna de les comunitats.”

“Ha d'afrontar tres grans reptes: en primer lloc, abandonar definitivament l'etapa constantiniana, és a dir, renunciar al poder temporal i a les estructures que el sustenten, reformar el sistema de govern jeràrquic, instaurar la col·legialitat i la participació representativa de tots els fidels en les preses de decisió a tots nivells i en l'elecció de serveis eclesiàstics, descentralitzar l'Església i donar plena autonomia a les esglésies locals. En segon lloc, ha de ser llavor d'un nou model de relacions humanes i de relacions ecològiques. Ha de donar veu als desfavorits i fer seves les seves causes, denunciar l'opressió i la injustícia, ser compassiva, dedicar-se a acompanyar en lloc de condemnar. En tercer lloc, ha de portar l'Església lluny de les seguretats doctrinals, el fanatisme i la intransigència, aprendre a viure el risc de descobrir en cada moment la voluntat de Déu. Acceptar la pluralitat i la crítica. Reconèixer les altres esglésies cristianes i treballar-hi conjuntament. Reconèixer la llibertat de Déu de fer servir qualsevol espai religiós o secular, per fer-se present.”

“La missió central del papa es manté al llarg dels segles i civilitzacions: servir i transmetre amb fidelitat el llegat de Pere, oferir la paraula i persona de Jesucrist a tota la humanitat i mantenir la unitat de l'Església. A aquestes finalitats permanents cal afegir-hi les pròpies d'èpoques concretes. Sense pretensió d'esgotar-les apuntaria aquestes: l'Església com a escola i casa de comunió reforçant els vincles eclesials entre famílies, parròquies, escoles, moviments i monestirs, que viuen intensament l'amor de Déu. Recuperar la seva capacitat educadora de la fe i de les virtuts per oferir-les a tot el poble. També reafirmar el paper de la teologia lliurada a tots els sentiments d'inferioritat. Fer evident a tots els membres de l'Església que la praxi central és la litúrgia i sobretot l'eucaristia, i que la praxi central de l'escola cristiana és Crist, el donar-lo a conèixer i facilitar el seu seguiment. Cal la reforma de la cúria i el donar més entrada al paper dels laics en posicions de responsabilitat. L'Església té el deure d'oferir més enllà dels creients respostes vàlides. Aportar un projecte cultural per a la societat secular que doni sentit a la vida de les persones crec que és una tasca primordial, com ho és oferir respostes a l'actual acumulació de crisis que viu el món, però de manera particular la societat occidental i en concret Europa. L'Església és un model de vida en comunitat alternatiu a una societat cada vegada més destruïda pel mercat en què tot el que és humà es converteix en mercaderia, i en què tots els vincles s'han convertit en contractes regits per la llei de ‘jo et dono i tu què em dónes'.”

“Penso que la prioritat del nou papat s'ha de centrar a mostrar el model de Jesucrist als homes i dones del món d'avui; confirmant en la fe els que ja som creients i seguidors de Jesús i cercant la manera de seguir impulsant la difusió i el coneixement de la persona i el missatge de Jesús a aquells que encara no han tingut la sort de trobar-se amb ell, o desconeixen el manament de l'amor. Estic segur que acollirà el llegat dels papes que l'han precedit, Joan Pau II i Benet XVI, especialment en el gran objectiu de la que s'ha anomenat la nova evangelització.”

“Que sigui una veu moral per a tota la humanitat quan trontollen els valors i les persones cauen en una ‘desertificació espiritual' (Benet XVI). Que continuï la purificació de la cúria romana i en desterri el ‘carrerisme'. Que renovi l'estructura del personal i n'agilitzi la gestió. Que augmenti el diàleg amb el món i trobi el llenguatge per transmetre-li l'Evangeli.”

“Des del meu punt de vista, en qualsevol càrrec de gran responsabilitat, i el del sant pare evidentment ho és, el més prioritari és que sàpiga prendre les decisions adequades a totes i cadascuna de les circumstàncies que se li vagin presentant. Vivim en un món ple de canvis, on la informació és oberta i coneguda per tothom al moment i això fa que no es puguin planificar a mitjà i a llarg termini. Per tant, aquests fets no permeten prioritzar a mitjà i a llarg termini, així com comporten unes capacitats personals, de direcció i de gestió molt diferents de les que podria haver-hi fa uns anys.”

“Que aprimi al màxim la cúria romana, que suprimeixi el Col·legi de Cardenals i retorni el protagonisme a les esglésies locals, aplicant de debò la col·legialitat. Que deixi de ser cap d'Estat, abandoni vestimentes i celebracions ostentoses, escolti els clams dels indignats, que es faci valedor de les causes de les persones i dels pobles pobres defensant el projecte de Jesús de Natzaret que hi hagi vida per a tothom: pa, casa, treball, dignitat, salut, escoles... Que accepti el pluralisme en l'Església, que es respectin els drets humans al seu interior. Que es reconegui una Església en estat de missió, fent camí amb els pobres, amb les seves lluites. Que s'abaixi com Jesús, servidora, Que escolti, que es reconegui ella mateixa cercadora de la veritat. Que escolti els joves, les dones, les aportacions dels homes de la ciència, les demandes de l'ecologisme, que revisi les seves posicions entorn de la sexualitat, dels qui s'han tornat a casar, sobre l'homosexualitat, etc. Que posi Jesús i l'Evangeli en el seu centre: el Jesús crucificat pels diversos poders; el Jesús que acollia, que aixecava els caiguts que donava ànim, esperança i consol. Una Església despullada de tot poder, vestida de l'Esperit i exuberant de calidesa i de misericòrdia.”

“Recuperant el títol de ‘Servent dels servents de Déu' (Mc 10,42-43; Gregori el Gran) que comenci endreçant la casa: revisant la proposta de Joan Pau II que obri el ministeri papal a ‘una situació nova' (Ut unum sint, 95). Qui sap si superant la temptació del poder, aplanarem d'un cop el camí cap a l'ecumenisme, el diàleg interreligiós i el diàleg amb el món... [i descobrirem que la Nova Evangelització comença sobretot per un canvi dels mateixos cristians]. Com a servidor d'una Església ‘experta en humanitat' (Pau VI) que estudiï a fons el ric patrimoni de la doctrina social de l'Església per aplicar-lo assenyadament en aquesta situació de crisi. Qui sap si fent justícia descobrirem que tota economia ha d'estar al servei de les persones i descobrirem, ara sí, un nou rostre de la dona a l'Església [el rostre femení de Déu], i el dia de Nadal i Pasqua, en la benedicció urbe et orbe, que parli en totes les llengües del món, i certament en la llengua catalana. Que proclami ben alt que totes les persones estan cridades a la vida (moral de la vida...) perquè Déu és el Déu de la Vida (fidelitat, matrimoni...). Qui sap si en proclamar aquest ensenyament dogmàtic recuperarem també la ‘misericòrdia davant la misèria' de les persones (Jn 8,1-11). Que delegui responsabilitats a les conferències episcopals de cada país. Qui sap si s'haurà de revisar el nomenament actual dels bisbes. I quan no pugui més, que es retiri. Qui sap si així contribuirà a fer veure més clarament que l'autèntic ‘cap de l'Església' és l'Esperit sempre jove i creador de Déu.”

“Continuar en el camí marcat pel Concili Vaticà II. Després de trenta anys, l'intent restauracionista ha fracassat. El camí d'aggiornamento ha de continuar. La mundialització de l'Església ha de reflectir-se també en el seu relat. Amb més de 1.000 milions de catòlics arreu del món, els catòlics d'Amèrica Llatina, d'Àfrica i Àsia ens han d'ajudar a revisitar el relat i l'acció de l'Església. Aconseguir una major credibilitat de la missió essencial de l'Església, és a dir, el testimoniatge de Déu revelat en la història humana en la persona de Jesús de Natzaret com a manifestació del seu amor. Convindria cercar un major equilibri entre la unitat i la pluralitat de l'Església així com entre la necessària centralitat del seu govern i les realitats i dinàmiques locals, amb una major participació en els processos de designació dels seus responsables. L'Església està cridada a cercar una nova governança interna. Dues prioritats més: la mediació cultural i l'acció social. En algunes societats, especialment a Occident, l'imaginari de la població està orfe de Déu. L'acció social, al costat dels pobres i marginats, es troba en el nucli central de la predicació de Jesús i en la centralitat de la seva credibilitat i novetat.”