A veure, Espanya

A veure, Espanya, agafa cadira que hem de parlar. No tens el perquè traure la malicia que et recorren el alcavons de les artèries de l'invent. De debò, tu ho has intentat. Cap dels teus adeptes et podran tirar en cara res; ni la més pútrida de les teves sangoneres, i això que en tens unes quantes que fan una ferum d'aquelles que tiren de tos. Ningú no pot dir-te que no ho has provat de totes les maneres possibles. A sang i foc primer —ben bé en podrien parlar aquells habitants que fa tres segles gosaren defensar la dignitat de la terra a Vila-real, Xàtiva, Cocentaina... i tantes ciutats més—, a força d'anorrear els nostres furs després, a colps de lleis i decrets tot seguit, amb estratègies de tafur contínuament —mesures econòmiques, processos de colonització, enjudiciaments d'enganyifa...— i, si no, senzillament a colps purs i durs com qualsevol pistoler del Mississipí, per molt uniformats que vagen. No, Espanya, no; no van així les coses. Ho has intentat, però ja és hora de donar-te per vençuda. Has tingut més de tres-cents anys per a assimilar-nos, però no ho has aconseguit. Tots els imperis naixen, creixen, es desenvolupen i... i moren; sí, i moren. No poses eixa cara. A tu també t'havia de passar; no anaves a ser més que Grècia o que Roma. És l'hora que tingues una digna defunció. No ens ho poses més difícil. Les colònies ens alliberem del jou de la metròpoli. Sí, et deixem. Fes tu el mateix amb les teves essències. Soterra l'imperi espanyol —que fins i tot el sol se'n vol anar a dormir— i torna a Castella. De segur que podeu dur una vida digna amb tots els castellans de bé. I també amb totes les altres regionalitats vostrades que volen viure sense envair veïns. Així, en confidència i confiança, si jo fóra castellà o extremeny, posem per cas, tampoc no voldria ser espanyol. Aquest posat de fatxenda decimonònic fa temps que no es porta; és un poc coent i està molt poquet valorat en la Unió Europea. Espanya, ho has d'acceptar: no et volem. No sé quin és l'argument pal·liatiu perquè no tingues un adéu dolorós, però ja ets solament fum en la ment d'algun tronat i en el compte corrent d'un grapat d'interessats. Adéu, Espanya. Passes a ser només un concepte en els llibres d'història. Tingues dignitat en els darrers moments d'existència. Adéu, Espanya; fins a mai. No ens alegrem gens d'haver-te conegut.

Salut i Terra.