“Un déu salvatge” de Yasmina Reza

L'altre dia aní a veure l'obra de teatre “Un Déu salvatge” de Yasmina Reza, en versió de Jordi Galceran i direcció de Carles Sanjaime, els actors, Pep Ricart, Pilar Almeria, Jaime Linares i Empar Canet de la Companyia Teatre el Micalet. Al meu parer la interpretació és magistral i el text està ben adaptat a l'entorn valencià, el jardí del llit del Túria, el Parc Gulliver, la floristeria del carrer Cronista Carreres prop de la Porta de la Mar, etc. referències ben pròximes. S'hauria de portar per tot el País.

Fa un any o dos es va estrenar el film de Roman Polansky amb el mateix nom; em sembla que l'obra de teatre aprofundeix més, potser perquè ho fa més amè i divertit, més 'lleuger', són les paradoxes de la vida; en canvi el film esdevé 'superficial', potser perquè planteja la situació de manera més 'profunda' i 'transcendent'. Perquè com diu una oració d'Oscar Wilde “Només els superficials es coneixen a ells mateixos”. Potser és només el record que tinc del film en contrast amb l'obra de teatre. Potser és perquè aquesta m'ha agradat més. Però, els records, són evanescents i sovint enganyosos, com les ombres dels presoners encadenats a la caverna de la República de Plató.

El guió d'”Un Déu Salvatge” narra la història de dos xiquets en un parc; un agredeix l'altre 'armat' amb un pal i li trenca dues dents. Els pares del xiquet agredit, la víctima, inviten a sa casa als pares de l'agressor, el botxí, per conèixer-se i si fos possible tractar que es disculpe l'agressor. Inicien una conversa culta, plena de subtileses, a la manera occidental, però, a poc a poc, comencen les diputes, la discussió va a més, s'extremen les positures i la cosa s'embolica, s'encrespa i es desgavella.

Reza proposa una paradoxa: que, sota l'aparença de civilitat, drets humans i correcció política, la cultura occidental fa servir una màscara que oculta els seus instints salvatges, els negocis d'armes, la indústria farmacèutica, els nuls escrúpols dels negocis als que no els importa gens la vida de la gent, només els guanys. El concepte de “culpa”, “càstig”, “educació”, “responsabilitat”, la 'relació' pares fills, la “vida conjugal”, els problemes de la parella, la noció de “civilitat”, “d'art”, “cultura”, “valors occidentals”, “drets humans”, etc. són posats en solfa. Perquè, sens dubte, és en els límits on els éssers humans descobreixen la seua 'vertadera' personalitat oculta.

Són, però els 'instints', la nostra autèntica personalitat? Recodem que 'persona' és el nom de la màscara que els actors es posaven a les obres de teatre a la Grècia clàssica. 'Persona', 'rol', 'funció', 'màscara', 'convencions socials', 'papers', 'regles socials', 'resolució de conflictes', 'justícia', 'penediment', són nocions que ixen a l'escena, tot i que fugisserament.

En el debat de les dues parelles a la recerca d'una eixida per tractar de trobar la reconciliació dels dos fills, afloren els problemes emocionals, afectius, identitaris, ideològics; i sota un fonament aparentment resistent, a l'inici de la conversa, després comença a obrir-se unes escletxes que sacsegen els ciments i tot l'ensorra com un castell de sorra. Tot el que es creia sòlid s'enfonsa en l'aire.

Més que un obra de teatre és una sessió de psicoanàlisi col·lectiu, una dinàmica de grup terapèutica, una catarsi per desvetllar l'”autèntica” identitat que hi ha darrere de la façana de les convencions socials. Sembla advertir-nos, Reza, —intel·lectual francesa d'origen argelià—, igual com han fet molts filòsofs de la sospita al llarg de la història, que les aparences enganyen, que no ens podem fiar dels sentits o millor de la 'racionalitat' occidental construïda artificiosament sota grans conceptes, que cal analitzar amb més profunditat el que hi ha davant dels nostres ulls. Per copsar i comprendre millor.

Perquè quan gratem la superfície, a sota apareixen les causes dels problemes i descobrim la complexitat de la “realitat”, les arrels més profundes de la vida; una realitat problemàtica, conflictiva i punyent, que esclata sobre l'escenari com una traca valenciana quan arriba a l'esclafit final.

L'obra té un ritme de fons dramàtic, però, l'obra farcida de comicitat; ens divertim i riem perquè els personatges que apareixen són patètics, addictius, maniàtics obsessius, estressants, neuròtics, banals, mediocres, com 'nosaltres'; els hòmens han estat portats a l'escena a la força, arrossegats per les dones, quasi 'enganyats', ells no volien, com al Gènesi a l'escena amb Adam, Eva i la serp; les dones enmig dels atacs d'histèria que s'apodera del grup, reclamen atenció, protecció, estima i comprensió dels hòmens, que sembla que els manca un bull i no acaben de fer-se adults del tot, són com infants, irresponsables, viciosos, juganers, unidireccionals; una de les dones en ple atac de nervis sentència que els hòmens han de tenir les mans lliures, si porten tot el dia un mòbil, una ampolla d'alcohol o una 'mariconera', no poden ésser hòmens de debò, ni servir per estimar; si no saben sostenir-se drets sobre els seues cames i estar sols, no seran capaços de viure en companyia d'altres sense artefactes alienants. És una obra sobre els desitjos, els límits, les faltes i les dificultats d'entendre's els humans en situacions extremes, on l'altre es torna en enemic a batre i el diàleg esdevé impossible. O molt difícil. És un debat sobre la vida mateix, sobre la vida a les societats neuròtiques d'ara, que analitza Erich Fromnn a “psicoanàlisi de la societat contemporània”, autor de “La por a la llibertat” o “L'art d'estimar”. I és un anàlisi, que, sota una aparent lleugeresa i divertiment, aprofundeix en assenyalar alguns dels 'malestars' actuals.

El dia que aní, el teatre Talia estava quasi ple del tot, al remat de l'obra, després de les tres ovacions que es feren, em quedí parat per comprovar si coneixia a la gent que eixia i comproví, amb satisfacció, que no coneixia a cap persona; només quan eixia dels serveis saludí a Llorenç Jiménez, el contacontes, que no havia vist abans; vull remarcar que totes les funcions són en valencià-català i estaran fins al 20 d'octubre. Això vol dir que el valencià, a pesar de les poques ajudes oficials i dels obstacles que posen els que, per llei, l'haurien de promocionar i estendre el seu ús a tots els àmbits, es va estenent al si de la societat valenciana. Al seu pesar.