Societat
OUSMAN UMAR
IMMIGRANT I ESTUDIANT
“He caigut dos cops a mans de les màfies”
Va arribar a les Canàries després de travessar l'Àfrica i va ser expulsat cap a Barcelona
“Vaig ser acollit per un matrimoni i he anat estudiant fins a arribar a la Facultat de Química”
Explica l'odissea als joves i com actuen els que traslladen africans cap a Europa
Als nou anys va deixar el seu poblat de Ghana, on vivien els seus pares i germans, i es va posar a treballar. Als catorze va arribar al port de Ghana, on feia feines en vaixells. La seva odissea, digna de pel·lícula, l'explica ara a escoles i instituts davant adolescents badocs que no saben la sort que tenen. A més, aquest jove emprenedor ha engegat el projecte www.ajudafrica.org per ensenyar informàtica a infants de Ghana perquè puguin accedir a una cosa tan valuosa com és la informació.
Tenia tretze anys i treballava al port de Ghana i, enmig de tot aquell tràfic, va quedar enlluernat per Europa, on les persones cobraven per treballar i no només per una mica de menjar. Als catorze anys va deixar el seu país camí de Líbia. Va caure a mans d'una màfia que a l'últim poble de Níger els va abandonar a la seva sort.
I què van fer?
Caminar 21 dies en condicions molt dures i trobant-nos morts pel camí. Els tres darrers dies, sense aigua. Gràcies a la cantimplora d'un home mort vaig sobreviure. Encara em sorprenc de com vaig poder aguantar en aquelles condicions. Dels 46 que vam sortir només en vam arribar sis.
Però va arribar a Líbia.
Primer a Trípoli, després a Bengasi, on vaig treballar tres anys en un taller. Vaig arribar a trobar feina en un vaixell però el capità mai no em va deixar baixar als ports on atracàvem. Quan vaig tenir diners vaig emprendre el somni d'Europa i vaig caure un altre cop en el mateix error: Em vaig posar a mans d'una altra màfia de trasllat d'immigrants per poder sortir de Líbia.
I?
De Líbia a Tunísia i d'aquí a Algèria. I allà uns policies ens van retornar a Mali, en una terra de ningú que hi ha abans d'entrar a la frontera. Uns mafiosos, jo crec que eren els mateixos policies vestits de carrer, ens van tornar a Algèria i d'allà ens van dur al Marroc i al Sàhara Oriental. I allà ens van dir: “Apa, feu-vos una pastera i aneu cap a les Canàries.” De les dues pasteres que van sortir cap a Fuerteventura només en va arribar una.
I arribats a les Canàries, a un CIE.
Trenta-tres dies fins que em van dir que me'n podia anar. Em van preguntar on volia anar de l'Estat i jo, que m'agradava el Barça, vaig dir que a Barcelona. Em van posar a l'avió, em van donar un bitllet de tren, 6 euros i l'adreça de la Creu Roja.
I va arribar a Barcelona el 24 de febrer del 2005.
Estava tan content que em va passar el temps. Se'm va fer fosc i la Creu Roja ja estava tancada. Vaig dormir en un banc. L'endemà, enmig de la gentada, vaig acostar-me a una dona, la Montse Roura Pié. No m'entenia però va trucar al seu marit, l'Armand Gironès, que parla anglès. Em va convidar a esmorzar i em va donar el seu mòbil.
I el va haver de fer servir?
Doncs sí. Després de donar tombs per centres d'acollida vaig quedar en mans de l'administració. I vaig decidir trucar a la Montse. “Ets l'única persona que conec”, li vaig dir.
I el van acollir.
L'advocat que duia el meu cas va dir que la millor manera d'ajudar-me, com que era menor, era que es fessin tutors meus. I em van acollir, sí.
Tenien fills?
Sí, però ja eren grans i havien marxat de casa. Em van instal·lar a l'habitació de l'últim fill que havia marxat, l'Oriol.
I va estudiar.
Vaig aprendre castellà i català i amb dos anys em vaig treure el graduat escolar. Després vaig voler fer el batxillerat i, tot i que els meus pares em deien que em costaria molt i que fes FP, vaig acabar aprovant batxillerat. I vaig començar a la universitat, a la Facultat de Química.
Però ho ha deixat?
De moment, perquè treballo, fent de mecànic de bicicletes a Probike, i treballar i estudiar és molt difícil. Però ara administració i direcció d'empreses.
I ha muntat un projecte per educar infants africans?
Em vaig adonar que moltes coses que es deien d'Europa no són veritat i que els infants africans tenen dret a l'educació i a la informació. He muntat un projecte i, juntament amb el meu germà biològic, amb el qual vaig aconseguir contactar després de molts anys, ara tenim una aula amb 45 ordinadors, dos professors i 850 alumnes que estudien una hora i mitja a la setmana.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.