“L'Església ha d'obrir les seves portes”

Hi passen coses molt bones i molt dolentes. Hi ha moltes possibilitats per a molta gent però també molt poques possibilitats per a molta altra gent. Hi ha coses en què a vegades no s'hi pensa però són importants. El transport, per exemple.

Doncs que qui no té diners no es pot moure i en una societat de mobilitat això és molt important, una prioritat. I s'hi ha de buscar solucions.

Sí, perquè Déu habita en les ciutats, els seus carrers, les seves places, les seves famílies. És clar que hi ha la lectura sociològica, la urbanística, l'econòmica, la social... Però quan un veu la ciutat amb els ulls que Déu hi és descobreix que hi ha moltes coses positives. És veritat que hi ha violència, misèria, soledat, isolament, desconfiança en les institucions. Però també hi ha la fraternitat, la solidaritat, la justícia...quan hi ha un desnonament i veus tota la gent, els veïns d'un afectat, que s'agrupen per impedir-ho! Això és molt important. Quan un veu que es fa un Gran Recapte i que s'hi apunten més de 22.000 voluntaris, que es recullen més de quatre tones d'aliments... això és la presència de Déu.

Per arribar a la gent, per servir la gent, per ajudar-la, per anunciar-los Jesucrist. Un Jesucrist que diu que ens hem d'estimar i hem d'estimar les persones en el seu cos i en seu esperit. Càritas ajuda les persones que no tenen el necessari però a la vegada la missió de l'Església també és anunciar Jesucrist.

Sí, quan la realitat diu que el 52% de la població mundial viu en ciutats. A Europa és el 70% i a Amèrica Llatina, el 66%. Però va augmentant. Per tant, l'Església, a Barcelona, per exemple, ha de ser urbana. No pot ser rural. Els horaris, per exemple. La gent es mou molt, treballa en un lloc, es diverteix en un altre, viu en un altre... Però les parròquies són territorials, de quan la gent vivia al mateix lloc, treballava al mateix lloc, es divertia al mateix lloc. Però ara les coses han canviat. Dins la ciutat hi ha moltes ciutats, la gent es va ajuntant i trobant en moltes i diverses afinitats. I l'Església, què ha de fer? Doncs estar oberta. I tenir les portes obertes perquè tothom hi pugui entrar. Això ja ho diu el papa: l'Església s'ha d'obrir de bat a bat.
Fixi's en els comerços de les ciutats; tenen les portes obertes. Que fa fred, es posa la calefacció, que fa calor a l'estiu, l'aire condicionat. Les esglésies tenim el problema que no sempre podem obrir les portes perquè no tenim prou gent... Però ho hem d'estudiar i arreglar, hem de canviar algunes coses.

Això ja ve de Benet XVI. Ell va ser contundent: això no es pot tolerar. És molt greu abusar d'una persona, abusar d'un infant, i més tractant-se d'un capellà, d'un religiós. I, per tant, continuem amb aquesta actitud. Hem d'ajudar que això no passi, formant bé les persones. Ara, crec que també s'ha de dir que els abusadors dins l'Església són una minoria.

Aquest Sínode continuarà l'octubre del 2015, que és quan es començaran a veure algunes conclusions. El tema del Sínode era parlar dels reptes de la família, i sí, és veritat que hi ha el tema dels homosexuals i dels divorciats, temes difícils, que fan sofrir, que pastoralment parlant impacten perquè els pastors no saben què fer... Què hem de fer amb uns cristians que practiquen, que celebren l'eucaristia, que es divorcien, que es tornen a ajuntar o es casen civilment i volent continuar combregant? Què ha de fer un pastor davant aquesta situació que és irregular a ulls de l'Església? És evident que cal fer-hi alguna cosa. Solucions? No n'hi van haver en aquesta primera part del Sínode però s'ha plantejat que cal trobar-ne. S'ha vist que hi ha escletxes que pot permetre trobar solucions. El papa vol molta llibertat i ens va demanar a tots els cardenals que ens escoltéssim. I que ho féssim amb humiliat.

De tot el que vam escoltar, de les intervencions de tots, el papa vol que hi aprofundim però que sigui un treball sinoidal, que no sigui només dels cardenals, dels bisbes, sinó que el poble també hi participi, que també hi puguin dir la seva experts. Cal trobar solucions que es puguin adequar a l'Església, que puguin encaixar en el que són les parets mestres de l'Església. L'Església no pot carregar-se les parets mestres, això està clar, perquè si fos així potser podria caure tot l'edifici.

Els catòlics que es troben en aquestes situacions que volen dissoldre un matrimoni haurien de tenir més facilitats per poder tirar endavant una nul·litat. Aquí tenim uns tribunals eclesiàstics molt preparats, però hi ha llocs del món on això no és així. També hem d'aconseguir que les nul·litats puguin ser gratuïtes i fer més fàcils els procediments...

Jo diria que no hi ha bàndols sinó que hi ha dues maneres de pensar que fins a cert punt són complementàries... La indissolubilitat del matrimoni cristià, per exemple. Això ho acceptem tots. Però n'hi ha uns que es pregunten... i no hi ha la possibilitat, respectant la indissolubilitat, que hi hagi una nul·litat més ampla o que el papa tingués, per exemple, unes facultats, una dispensa, per dissoldre un matrimoni que era vàlid en determinades circumstàncies?

El document aprovat per dos terços dels cardenals que vam participar en la primera part del Sínode ara surt publicat i el papa vol distribuir-lo per totes les diòcesis per tal que tots els cristians i membres de l'Església puguin llegir-lo i participar en estudiar-ho i fer les seves aportacions per poder preparar un document de treball de la propera part del sínode. Aviat ens arribarà, i també les pautes per poder-lo treballar.

Sí, i ho distribuirem a les parròquies, a les facultats i institucions de l'Església, als grups, als moviments, de tal manera que es pugui treballar i tothom pugui fer les seves aportacions.

L'homilia era un fragment de Sant Pau que anava molt bé perquè donava uns consells per a tot el treball sinodal. Després, durant el sínode, en la plenària, vaig parlar de formar bé els adolescents i joves perquè facin un matrimoni per tota la vida, perquè siguin feliços, perquè visquin junts, perquè els fills tinguin un pare i una mare sempre. També vaig parlar que caldria suavitzar el tema de les nul·litats del matrimoni i agilitzar-lo. Vaig fer referència a situacions i a problemes nous, que comencen a ser comuns, que ja no són situacions extraordinàries i que hi hauríem de trobar respostes pastorals.

L'Església dóna un missatge de fraternitat, de comunió. El papa va dir a Estrasburg que patim d'individualisme... I té raó. Així com donem importància als drets fonamentals de la persona de manera individual, també hem de donar importància als drets fonamentals socials.

Jo penso que sí. L'Església torna a despertar interès. Realment aquest papa ens sorprèn gratament. Té un llenguatge que arriba a la gent, toca coses que a la gent els interessa i ho diu amb paraules senzilles. És mediàtic, tot i que no té mòbil i no mira massa la televisió. Ha renovat moltes coses d'esperança i d'il·lusió dins i fora de l'Església. Li hem d'agrair i l'hem d'ajudar perquè està fent molt de bé a l'Església i al món.

Ell fa èmfasi en la misericòrdia i la consolació. Hi ha molta gent que pateix, que està angoixada, hi ha molt d'individualisme, d'aïllament dels uns amb els altres, molta soledat i nosaltres hem de ser una Església misericordiosa, ser una espècie d'hospital de campanya perquè hi ha ferits per tot arreu, acostar-nos a la gent, sortir, anar a les perifèries... No és que el papa Francesc digui coses que no diu l'Església... El que passa és que l'Església té un text i la diferència d'aquest papa és el que d'aquest text subratlla.