En Quim Verdalet és un vailet de quaranta anys que enganxa. I encara que inicialment, a simple vista, quan el veus ple d'il·lusió marcant-se reptes, et fas la pregunta de si està una mica llampat, res no és com podria semblar. Però sí que la il·lusió que transmet no es queda pas en foc d'encenalls, sinó que la seva constància és a prova de bomba, i el seu compromís i la seva solidaritat, ferms com una roca.
Fa mig any al seu pare li van diagnosticar un càncer terminal, i va morir ara fa tres mesos. I, pel que explica, va trobar en persones de la família Oncolliga suport en tots sentits, i tant el seu pare com la seva mare i ell mateix van tenir el suport que necessitaven per poder fer front al procés de la malaltia. El cas és que aquest llagosterenc fa catorze anys que viu a Sant Feliu de Guíxols, atès que és un enamorat del mar “per tot el que porta, pel que es veu dins l'aigua i sota l'aigua”. “El mar el pots mirar i admirar”, explica. Treballa de comercial, i la seva feina li permet passejar-se per totes i cadascuna de les comarques gironines, i un bon dia, abans d'acabar el 2014, va decidir anar-se'n a la seu de la Fundació Oncolliga Girona, Lliga Catalana d'Ajuda al Malalt de Càncer, argumentant que volia retornar d'alguna manera el suport que ell i la seva família havien obtingut de l'entitat sense haver demanat res a canvi. I va ser quan va exposar el projecte i el seu repte de fer cada dia 10 quilòmetres corrent, a raó d'1 euro el quilòmetre, i que es preocuparia d'anar-ne aconseguint la recaptació. Tot això, en el decurs d'aquest 2015. I vet aquí que ja el tenim anant amunt i avall, abans de començar a treballar, o bé quan acaba el seu horari laboral. Tenint en compta que, per ell, no hi ha dies festius, encara que plogui o que nevi. Ell cada dia corre: “És que no puc parar.” El cas és que –ja està passant en alguna de les poblacions per les quals circula– el reconeixen, s'hi volen fer fotografies i, en la majoria d'ocasions, la gent ja li fa efectiu el donatiu. Igualment, s'hi estan afegint empreses o establiments que volen fer aportacions extres. Tot plegat queda regulat a partir del web www.ultraquim.net, i els diners van a parar a un compte de la Fundació Oncolliga Girona. Aquest jove, amb una filosofia de vida plena de raonaments, s'explica.
A part d'aquest repte solidari per a l'Oncolliga com a mostra d'agraïment, penses repetir-ho per altres causes?
Jo espero que sí. Perquè si bé l'esport en si mateix ja m'aporta un valor de creixement personal, imagina't amb l'afegit d'una causa amb la qual creus i et sents identificat, com és el cas de la Fundació Oncolliga. A més, l'intent, el repte, és que en arribar al 31 de desembre hagi fet els 3.650 quilòmetres, però amb el benentès que només s'haurà acomplert tot el previst si s'aconsegueixen recaptar els 3.650 euros que vaig preveure, a raó de 10 euros cada dia, i que de mica en mica la gent va fent possible amb les seves donacions. Per tant, aconseguir aquesta cosa de més a més és un repte que em fa sentir molt orgullós i m'acaba d'omplir. Estant a l'hospital veus petites coses de l'Oncolliga. I gràcies a l'Oncotrail, per exemple, t'assabentes que es van millorar les cadires per als malalts de càncer en les sessions de quimioteràpia. Per això, no puc parar. I aquest repte és la manera d'ajudar l'entitat.
I com es pot verificar que cada dia fas el recorregut i existeixen els donatius de persones, empreses o establiments comercials?
Doncs hi ha un blog web (www.ultraquim.net) en el qual cada dia queda tot gravat a través d'un GPS. Mòbil, track i surt al blog. Perquè tot queda enregistrat i res no es pot manipular de cap de les maneres. I també hi ha la relació dels donatius que es van fent i que ja van a parar de manera directa al compte de la Fundació Oncolliga Girona. Tot és ben transparent i clar.
Com van rebre aquesta proposta especial, quan la vas exposar, a finals del 2014?
He de ser sincer i dir que inicialment els representants de l'Oncolliga m'escoltaven amb un cert escepticisme. Però la veritat és que m'han acollit molt i molt bé i amb facilitats per ajudar-me. Igual que ho van fer per al repte afegit que vaig portar a terme el 24 de gener de recórrer 70 quilòmetres en total, però fets de 10 en 10 en cadascuna de les poblacions de les set comarques gironines que van formar part del recorregut simultani del dia 1 de febrer en el que va ser el Run4Càncer organitzat per l'Oncolliga. Doncs bé, jo vaig fer cada cursa al seu territori, però una setmana abans. Vaig començar a les 4 de la matinada, i vaig acabar a quarts d'onze de la nit. Feia el recorregut; quan estava, agafava el cotxe i em desplaçava a la següent població de la comarca corresponent, i així successivament.
Paraves per recuperar forces?
És clar, vaig parar per esmorzar, dinar i berenar una mica. I d'altra banda, en un punt determinat, em va acompanyar en Lluís Comet, el creador de l'Oncotrail, que era qui conduïa. I així, en el trajecte d'una població a l'altra, jo no havia d'estar pendent del volant. Va ser molt maco veure que en totes les viles hi havia persones que em donaven ànims i em felicitaven per la iniciativa. I algunes s'afegien al recorregut durant una bona estona o tot el temps.
El teus reptes no s'acaben mai. I el plat de macarrons que no falti!
[Riu] Com a comercial que sóc, em passo moltes hores conduint i preparo la feina del dia abans d'anar a veure els clients, però hi ha un moment que em quedo pensant en coses que em fan il·lusió. És quan em vénen al cap nous projectes, els nous reptes.
Parles de coses que et fan il·lusió. Quines són?
Moltes. Dins el repte d'aquest any de córrer els deu quilòmetres diaris, val a dir que faig més coses, i encara faré més coses en el decurs d'aquests tres-cents seixanta-cinc dies del 2015. Per exemple, abans que no s'acabi el mes de febrer, tinc previst fer cent quilòmetres. Però en aquest recorregut hi haurà vint-i-cinc mil escalons. I això, perquè em fa il·lusió, perquè serà difícil, perquè és un repte més. Ara mateix estic preparant un repte de natació, vint-i-quatre hores en una piscina. És allò que dic de “no puc parar”, perquè és seguir i seguir sumant reptes.
Què hi busques, en tots aquests reptes?
Coses que em facin bategar el cor ràpid. No només en fer-les, sinó també en pensar-les. Perquè fer-les és molt senzill. Quan una cosa es fa de manera il·lusionadora, aquella idea que portes al cap i pensar com fer-ho, és ja emocionant des del primer moment. Després la fas i quan acabes, et dius: “Ja està, ja en podem fer una altra!” I quan penso en proves en què fan falta elements o obstacles i no hi són, me'ls faig jo mateix. Això també són reptes a superar, fabricar-los sense que et costin diners, aconseguir-ho.
Participes també en proves organitzades per altres?
Si. No les defujo pas. Cada any m'agrada fer les 24 hores de muntanya que organitza un grup excursionista d'Olot. Comença un dissabte a les dues del migdia i s'acaba a les dues del migdia del diumenge. També col·laboro amb un equip, el Club Aquàtic Xaloc, de Sant Feliu de Guíxols. Muntem travessies i curses permanentment, un triatló... Els caps de setmana és quan aprofito per fer més coses, atès l'immens ventall de possibilitats que hi ha, tant per preparar reptes en equip com de manera individual, o portant-los a terme també d'una manera o d'una altra. Ah! I també col·laboro amb una empresa que munta activitats aquàtiques. Totes les experiències t'ajuden a veure i aprendre com funcionen les coses que llavors em permeten muntar els meus propis reptes.
I com a prova, com a repte especial que hagis portat a terme...
La de l'estiu del 2013. Vaig muntar una travessia, com a repte personal, que es deia Nedant de Sol a Sol.
Ostres, no vas quedar encongit?
[Riu] Era el quinze d'agost. Vaig començar a nedar quan va sortir el sol, i fins que es va amagar, seguint un circuit al mar. Vaig poder-ho portar a terme gràcies a la col·laboració dels amics, ja que sense ells hauria estat impossible aquest repte. L'Ajuntament de la ciutat també hi va col·laborar facilitant espais a la platja perquè hi hagués taules i cadires per a l'avituallament, així com tanques.
Traduït en quilòmetres, quants en vas nedar?
En total van ser trenta quilòmetres i mig. Pensa que hi havia un servei de caiacs que em seguien i m'acompanyaven, al costat, en el decurs del circuit, d'anada i tornada.
Com són els preparatius d'un dels seus reptes?
Primer, començo amb una idea i es va fent realitat en una fulla d'Excel. Hi vaig anotant els ets i uts, com ara el que pot passar, el que puc necessitar de menjar, calcular si em trobo amb una meteorologia o una altra, els imprevistos, el material, horaris... Després, el repte el faig en funció de tota la informació que he anant elaborant en la preparació.
Sempre per les nostres contrades?
No, el setembre passat, per vacances, vaig decidir fer la volta a Lleida amb bicicleta Ho vaig fer en cinc dies. Va ser fantàstic anar-ho assolint tal com ho havia pensat i preparat: carreteres, logística, allotjaments, temperatures... Vaig veure que, per estadística, a la Val d'Aran plou molt a la tarda, i això volia dir que les etapes de muntanya les havia d'acabar el migdia. Curiosament, el primer dia, en arribar a Sort, em paro i, mentre començo a dinar, es va posar a fer un xàfec impressionant. El segon dia, estava pujant al port de la Bonaigua i, en la part més dura, va començar a ploure. Sortosament, ben aviat em vaig trobar la baixada i en vint minuts vaig estar a refugi. En definitiva, tots aquests reptes, situacions i preparació prèvia són il·lusions que vaig fent realitat i que formen part de la meva manera de veure i estar en la vida. És el que vull fer.
